Tant o més important que el destí és la ruta, i sense intenció de ‘filosofar’ aquesta màxima es torna real quan utilitzes els mitjans habituals dels indis, es a dir el tren i el bus.
Això vol dir de manera espontània ( especialment quan es viatja sol ), establir converses verbals o visuals amb munts de gent, que aporten les vivències creant un espai comú en el que pot sortir de tot i que de ben segur ens alimentarà d’una o altra manera.
Tampoc es que calgui estar a l’altra punta del món per experimentar el fet de gaudir de la ruta, si be es cert que ajuda a mantenir ben oberts els ulls que la rutina ens te mig endormiscats, però la resta es cosa de tots
Saludar així des de aquí a la colla de banyolins que vaig trobar al tren cap a Agra, als musulmans que em volien convertit a l’islam en un vago que no em tocava per que el meu estava tancat, en Paul i la Lina que en varen acollir a Vanarassi, en Zigor, la Gemma, troballes interessants a la fundació Vicens Ferrer la quantitat de nens i nenes de mirades juganeres ( posant jo molt de la meva part val a dir ) en els trens i busos d’arreu.
Per a mi això és gaudir del viatge!
2 comentaris:
Quan sigui gran vull ser com tu! x)
Totalment d'acord, aprendre a gaudir de la gent és una de les coses més reconfortants,... una pena que a vegades ens oblidem de fer-ho. Cuida't molt!!
Publica un comentari a l'entrada