dissabte, 28 de març de 2009

Algunes altres Indies (III)

Passa sovint quan arribes a un lloc on no saps el que et trobaràs, on la mirada està fresca, amb poques referències –especialment cap d’elles visual- fora els consells de algú amic, que les sorpreses no son agradables, sinó que son molt agradables.












el 'Mango Tree'.. delicia de lloc i de menjar!










Arribar a Hampi és traslladar-se en el temps, sentir la majestuositat llunyana de una civilització que ens molts aspectes superava de totes totes a les actuals, o això és el que et porta a imaginar la quantitat i solemnitat de l’obra que resta. També es inevitable ( o si més no a mi m’agrada fer-ho ) pensar en els ‘pobres desgraciats’ que els va tocar construir totes les meravelles aquí vistes, i imaginar els diferents estadis de la condició humana al llarg del temps, potser no tant llunyà al que podem encara veure a motes bandes del món, però sota altres noms.. sería com passar de ser esclaus de un rei o un deu, a servir com a esclaus en una feina o als mitjans i la publicitat.

En fi...




























Tornant a Hampi, em quedaré amb el record d’un poble tranquil, sense la gran pressió al turista malgrat de tractar-se de un lloc essencialment turístic, amb la elefanta del temple que si vas prou d’hora et pot donar la seva benedicció (?!), de una imatge invertida del ‘Gopuram’ ( cúpula del temple ) mercès a les meravelles de la òptica, amb els temples i més temples, meravellosos ells, amb efectes sonors, amb rodes de pedra, amb mil detalls meravellosos quasi imperceptibles, com aquell mur tant ben encaixat que vaig pensar com a massa bell per ser atacat. Em quedaria amb el mango tree ( un restaurant ) al cantó de un riu en el que si m’hauria banyat, amb una gent que tornava a ser més del sud que del nord, per tant més simpàtica, amb .. tantes coses.. que justifiquen el viatge si estàs prou aprop.










































Malgrat el poc temps que m’hi vaig estar Hampi passarà com el millor lloc on he estat en aquest viatge!!


















I abans de tornar cap a Vedanthangal vaig fer una parada ‘tècnica’ a la Fundació Vicens Ferrer, de la qual la majoria n’haureu sentit a parlar. Sobre la tasca sense entrar en valoracions personals o de model per una macro organització com aquesta que tenen apadrinats més de 135.000 nens, podria definir-la com a excel·lent pel vist en aquesta visita, però no vull parlar-ne, sinó tan sol deixar-vos una imatge de un centre de maternitat, on les avies renten als seus nets de pocs dies de vida. Un espectacle de una bellesa incomparable!!

Ps: Algú ha notat l’esforç de contenció per fer els darrers posts una mica més curts? Podien haver estat kilomètrics... J


2 comentaris:

Joako ha dit...

Hola Xevi,

Si que a pasado el tiempo !!! llevo de vuelta algo mas de una semana intentando adaptarme de nuevo, todo es tan distinto ...

He estado leyendo la entrada y por lo que he podido entender veo que te gusto mucho Hampi :)
bueno tambien saber que finalmente pasaste por la fundacion Vicente Ferrer, estamos en contacto espero que tengas un buen viaje de vuelta

Un abrazo,

Jordi ha dit...

M'agradat el mur amb les pedres customitzades,... però les avies rentant els nets, toca directament el cor. Una pena que aquest home estigui ara tant fotut, esperem que algú continui l'obra amb el mateix esperit d'humilitat. Una abraçada!