dissabte, 28 de març de 2009

Algunes altres Indies (III)

Passa sovint quan arribes a un lloc on no saps el que et trobaràs, on la mirada està fresca, amb poques referències –especialment cap d’elles visual- fora els consells de algú amic, que les sorpreses no son agradables, sinó que son molt agradables.












el 'Mango Tree'.. delicia de lloc i de menjar!










Arribar a Hampi és traslladar-se en el temps, sentir la majestuositat llunyana de una civilització que ens molts aspectes superava de totes totes a les actuals, o això és el que et porta a imaginar la quantitat i solemnitat de l’obra que resta. També es inevitable ( o si més no a mi m’agrada fer-ho ) pensar en els ‘pobres desgraciats’ que els va tocar construir totes les meravelles aquí vistes, i imaginar els diferents estadis de la condició humana al llarg del temps, potser no tant llunyà al que podem encara veure a motes bandes del món, però sota altres noms.. sería com passar de ser esclaus de un rei o un deu, a servir com a esclaus en una feina o als mitjans i la publicitat.

En fi...




























Tornant a Hampi, em quedaré amb el record d’un poble tranquil, sense la gran pressió al turista malgrat de tractar-se de un lloc essencialment turístic, amb la elefanta del temple que si vas prou d’hora et pot donar la seva benedicció (?!), de una imatge invertida del ‘Gopuram’ ( cúpula del temple ) mercès a les meravelles de la òptica, amb els temples i més temples, meravellosos ells, amb efectes sonors, amb rodes de pedra, amb mil detalls meravellosos quasi imperceptibles, com aquell mur tant ben encaixat que vaig pensar com a massa bell per ser atacat. Em quedaria amb el mango tree ( un restaurant ) al cantó de un riu en el que si m’hauria banyat, amb una gent que tornava a ser més del sud que del nord, per tant més simpàtica, amb .. tantes coses.. que justifiquen el viatge si estàs prou aprop.










































Malgrat el poc temps que m’hi vaig estar Hampi passarà com el millor lloc on he estat en aquest viatge!!


















I abans de tornar cap a Vedanthangal vaig fer una parada ‘tècnica’ a la Fundació Vicens Ferrer, de la qual la majoria n’haureu sentit a parlar. Sobre la tasca sense entrar en valoracions personals o de model per una macro organització com aquesta que tenen apadrinats més de 135.000 nens, podria definir-la com a excel·lent pel vist en aquesta visita, però no vull parlar-ne, sinó tan sol deixar-vos una imatge de un centre de maternitat, on les avies renten als seus nets de pocs dies de vida. Un espectacle de una bellesa incomparable!!

Ps: Algú ha notat l’esforç de contenció per fer els darrers posts una mica més curts? Podien haver estat kilomètrics... J


diumenge, 22 de març de 2009

Algunes altres Indies (II)

Passat el ´tràngol´del Nord, ( un pel estressat de Delhi val a dir ) on la barreja de turisteig ( inevitable amb nos com a exponent exemplar ) i de grans ciutats fan el gaudir més complicat, amb somnis complerts deixats enrere enfilo cap a Goa com a destí de conveniència i amb un nou aire de viatge...

This is not India!!

És el primer que em va venir al cap en aterrar a Goa, del que les referències em parlaven de turisme de masses en una banda i de platges tranquil·les a l’altra, però ni les unes ni les altres eren el meu objectiu, però en arribar vaig poder constatar que hi havia diferències substancials entre aquella terra i la que havia vist i viscut fins al moment.


La primera cua ben feta de l'India!! Repeteixo.. This is not India!











El primer senya arribà un cop sortejades les peticions de ‘taxi taxi, cheap price’ i fer una cua per agafar el bitllet de bus per anar cap a Panaji, la capital de Goa... SI, he dir FER CUA, que encara que durés una hora i escaig només per agafar un simple bitllet de un bus que sortia constantment, la novetat era l’ordre imperant, els indis un rere l’altra, pacients ( ‘he is a slow man’ va ser la resposta a la meva pregunta sobre el per que es trigava tant ), esperant el seu torn.. i es que a la resta de l’India per mi coneguda, es podria qualificar de caòtic i d’agònic el comportament de la gent en tasques d’aquesta mena, especialment a l´hora de pujar al bus ( habitualment es compra el bitllet a dalt ) o al tren.


Lisboa? Paris? Nimes? .. No, GOA!

















A Panaji ( o Panjim ) vaig trobar-me amb una petita ciutat colonial d’origen portuguès, retornada a l’Índia als anys 60, es a dir fa quatre dies ) amb una impressionant quantitat de esglésies molt utilitzades i amb gent de marcada empremta genètica i en alguns casos lingüística del portuguesos.


Espero mai veure'm ( ni que em vagin ) aixi..! per molt sant que sigui!


















Impresiona acostar-se a la ‘Vella Goa’ a pocs kilòmetres, una ciutat que en el seu moment de màxim esplendor havia estar més important que la seva capital Lisboa i que la mateixa Londres, amb la catedral més gran de tota Àsia, i on reposen els que diuen restes ‘incorruptes’ del meu patró, els més sant de tots els sants ( imagineu com ric, i imagino com riureu ), Sant Francesc Xavier... La llegenda parla que ni la cal viva va poder amb el seu cos que al cap de anys encara sagnava... foto i cap a la platja!


es veuen les vaques pasturant? i el petrolier embarrancat?











És també conegut Goa com a destí turístic, per unes suposades platges paradisíaques ( i moltes veus em parlaven també de turisme de consum d’estupefaents apalancats a les anomenades platges ), que només per les ganes de banyar-me al mar d’arabia vaig visitar trobant-me amb quantitat de anglesos i alemanys ( el rus i el francès també em sonaven ) panxuts als nombrosos xiringuitos de la platja, aprofitant-se del baixos preus i de un sol que mai tindràn. En definitiva, vaig tenir la sensació de trobar-me en un Lloret de Mar però sense les edificacions a primera linea de la costa, una forma de modern neo colonialisme... amen i fugim d’aquí!!














I després de una cua ( previ pagament per poder tenir tanda ) de 3,5 hores vaig poder aconseguir el meu bitllet de tren, deixant Goa amb molt bon regust Panaji ( de com em varen convidar a sopar millor ni us explico ) i una estranya sensació de la resta, però confirmant de camí a l’estació ( entre altres per la quantitat de anuncis d’alcohol i per l’estat de les carreteres ) que allò no es Índia!!

Hampi m’espera!!

dissabte, 14 de març de 2009

Altres Indies ( I )

‘Tocava’... després de 7 mesos sense conèixer res més que una mica de Tamil Nadu, fer un volt ni que fos a corre-cuita, per altres bandes d’aquest immens, variat i caòtic país en el que em trobo. Tocava per diversos motius, entre els que hi ha somnis pendents, oportunitats, curiositats i demés, i també pel fet que el temps ja ha està assolint un sensació de velocitat occidental i la tornada a casa es troba quasi a la cantonada.

Desconec sobre el que vull escriure sobre aquest periple que m’ha dut a 6 llocs diferents en 17 dies ( SI, definitivament son massa llocs pel poc temps, i sobretot per l’esforç físic i en temps que suposa moure’s al país ), dons hi ha hagut sensacions de tota mena, per tant el relat està predestinat a un cert caos ( ja us hi tinc acostumats afortunadament ) estilístic, d’ordre i d’idees.























Cap a Varanassi ( Benarés )


Sense estar disposat a passar vora dos dies al tren, les innumerables ‘low cost’ d’aquest país eren una bona opció ( i de sobrada qualitat de servei, per vergonya de les anomenades companyies de ‘bandera’ o d’altres que operen per Europa ) per arribar a una de les suposades ciutats més espirituals de l’India i potser de món mundial...

Però és ben cert que les expectatives en personatges com jo rebaixen en molts punts el contrast amb la realitat, resultant una ciutat amb un cert encant però excessivament plena de turistes com el que subscriu.

La podrien definir amb paraules com caos, frenesí, bellesa humana tenyida de folklore i amb un substrat de espiritualitat que no resulta fàcil de copsar però si d’imaginar
















La ciutat sagrada del Ghanges ( el seu riu sagrat entre moltes altres sagrades coses que disposen ) es distingeix per els Ghats, que son tot el munt de escales i plataformes que donen accés al riu en el que es purifiquen ( i on evidentment el color, olor o qualitat de l’aigua no importen gens ) i .. on realitzen tota mena d’activitats quotidianes tals com .. com DE TOT!





















































Expressant per a mi la unió del sagrat i del humà, però amb dosis molt elevades de humanitat, tant que arriben a agobiar.. one boat? ( per fer un volt en barca i veure una perspectiva genuïnament turistica ), one candle? ( vinga, posem més porqueria al riu! ), massage? Free for you..( i t’acaba costant moltes rupies i una bona emprenyada.. no se com s’ho fan )






























Un cop has vist la sortida de sol per complir amb la tradició, comences a veure la barreja de folklore i vida, i ensopegues amb un dels trets més definitoris d’aquesta ciutat, en la que segons la tradició hindú, si el teu cos es cremat a la riba del Ghanges, trencaràs el cicle de les reencarnacions i poden anar al que suposo és el seu ‘cel’, amb el ‘però’ de que el preu de una bona cremació és el cost de la fusta que et puguis permetre, essent més fàcil no ser aliment dels peixos quan més ric siguis.
















I es millor esperar a la nit o a la casualitat per trobar-te un dels pocs ‘Ghats’ on es realitzen cremacions de cossos, i ensumant la barreja de olors de fusta amb la de barbacoa molt passada de temps amb un punt dolç, resultant-ne de la barreja un respecte impressionant i una sensació de fugacitat i de lleugeresa úniques.





































I com els extrems es solen tocar i les casualitats existeixen, va resultar que em trobava a Vanarassi durant l’anomenat Shiva-ratri, que ve a ser la celebració del casament del deu Shiva ( tot blau ell ) amb la deessa Parvati ( del quals resultaria entre altres el petit Ganesh ), pel qual les celebracions com arreu del mon, consisteixen en festa i més festa, permetent-se per aquest dies el consum del ‘Bhang Lassi’ que es la barreja de un lleuger estupefaent amb la més clàssica de les begudes indies, un lleuger iogurt que prenen tant dolç com salat, però que en aquest dia resulta més un mal de cap que un aliment.




































La part més visual em va fer pensar en una rua de carnestoltes, on tot està fora de lloc ( si es que hi ha un lloc per cada cosa ) i tot està permès.. això si, a l’estil indi, però on no varen faltar un elefant, un ‘micky mouse’ gegantí, personatges amb serps encantades, grups de musica tradicional i carrosses plenes de bafles amb música tecno que feien pensar en el ‘love parade’ de Berlin. Aquí deixaven anar tímidament el cos els indis que no ballen més que les coregrafiades pel·lícules de Bollywood, i que es sorprenen davant qualsevol occidental que encara que sigui com jo balla més frenèticament que ells!.. us ho ben asseguro per les estrebades que vaig rebre per que seguis ballant!!

Me’n torno a l’hotel després de un parell de gots del millor suc de mango i de pactar un preu raonable amb un rickshaw...

... i marxo en tren cap a Agra.... amb els primers gironins ( banyolins ) trobats en aquests mesos!

















Estar aquí es fer realitat un somni que pacientment ha restat 30 anys esperant el moment més adient de fer-se tangible.

Aquí assentat, és com tornar a obrir aquell llibre sobre les meravelles del món, que no em cansava de mirar a casa els meus oncles, i poder passar la mà a través d’aquella doble pàgina per endinsar-me en la pura expressió de la bellesa, que veig però no goso tocar, on, si de cas, acaronant-lo amb la mirada, i resseguint cada corba i degustant cada angle de la seva fesomia, crearà un nou impacte en mi, on la bellesa ja te una forma penetrable per tot els sentits i qu embolica sentiments que no poden definir-se amb paraules.
























Potser una de les coses bones d’estar aquí assentat mirant el Taj i observant com la llum re-dibuixa constantment el seu perfil i tenyeix de nous tons les seves parets, no és només el fet de poder estar aquí, sinó el privilegi del temps i de poder/saber-lo veure transcórrer impassible i paradoxalment intemporal.

La llum canvia de daurada i l’edifici flota. Restarà en suspensió tota la nit, absent del temps fins que la resta del món desperti entre boires al dia següent, per tornar a deixar als mortals dipositar la seva mirada als nous i vells perfils i murs que sempre romandran vigilats pels quatre alfils que la vetllen i l’il·luminen.

Una brisa suau comença a bufar i sembla que vulgui endur-nos-hi amb ella, deixant allà al Taj, la perla de l’amor, flotant fins que el món es torni a posar als seus peus.

... i seguirem cap a una gens agraciada i esquerpa Delhi ( amb poques excepcions de llocs per visitar ), com a parada obligatòria per estalviar-me mes de 30 hores de tren!!