Campanes a morts!!

Aquí, com arreu, a la gent també li dona per morir-se de tant en tant, i normalment en el moment menys esperat per ells o pels demes. Les causes com arreu, no son sorprenents, des de atacs de cor, accidents anant en moto o en vaca, o algú que altra que es va morir ofegat just abans de casar-se per haver-se oblidat de com nedar degut a una exagerada ingesta d’alcohol, no se si per celebrar el seu futur casament o per oblidar-ho... i clar,de vells!

En fi, que aquí també passa això, però sigui pel vernís religiós que aquí tot ho impregna ( n’hi ha que creuen en la reencarnació o coses així, però degut al meu posicionament actual, sobre els cristians ja sabreu una mica i us adreço a la wikipedia per consultes més exhaustives sobre les etapes ‘post mortem’ tant dels hindús com dels musulmans) o per causes que escapen a la meva comprensió actual, sembla que tot plegat es duu de manera molt ‘natural’, agafant l’esdeveniment com a un canvi de cicle on evidentment també cal seguir una sèrie de rituals... i us explico!

En Prathap te 13 o 14 anys, es trapella, no li agrada gaire estudiar i si jugar a criquet, i em sembla a mi te un cor gran encara que la seva mare m’ha dit algun cop si me’l vull endur cap a Catalunya ja que a ella no li fa cas.

El passat 26 de gener, dia de la república india, una estona abans de la que em solo despertar, vaig sentir el que em semblava la típica baralla davant la font que hi ha a l’altra banda de carrer, per veure qui hi posa el canti sota la aixeta abans que la veïna posi el seu, però la intensitat dels crits, l’estona que durava la suposada lluita dialectal i potser un registre diferent en els crits, em van fer llevar-me i sortir de casa per acostar-me a veure el que passava.

No gens va costat entendre que allò tenia més a veure amb el cel que no pas amb l’aigua, quan vaig veure a la mare del Prathap que ben desperrucada, alçava les mans al cel i se les tornava durament al cap o contra el pit, clamant, cridant, venjança contra no sé quins els elements que poques hores abans s’havien endut al seu marit allà on no el tornaria a veure ( si més no per ara ..?).

Abraçat a ella hi havia en Prathap, plorant d’aquella manera com no t’agrada veure a ningú plorar, i cridant a una amb els gemecs de la seva mare i d’altres dones que hi havia al voltant, dons aquí hi ha unes figures similars a les ‘ ploraneres?’ ( plañideras ) que acompanyen el dol

durant les primeres hores, fent que el dolor surti des de tant endins que difícilment en quedi gens un cop passat el procés. La seva germana gran estava com absent...

Aquí manen les tradicions ( aquests son hindús, però em sembla que hi ha moltes coses comuns amb les altres religions en tant a aquest ‘procés’ ), que el cos del difunt sigui present a la casa familiar, on serà rentat i vestit, si de cas embolicat en una –mortaja-, per estar introduït posteriorment en una mena de urna refrigerada – no cal recordar-vos la calor que arriba a fer aquí, i les conseqüències que tindria sobre la carn fora de la nevera -, on podrà ser visitat durant tot un dia per coneguts i desconeguts, que com arreu, lamentaran la seva mort i compadiran als que aquí queden.

Va estar ja al vespre quan em vaig decidir a anar-hi per donar el meu condol, o a fer acte de presència donades les dificultats de comunicació, i sota un tendal com els utilitzats als casaments, dins la urna que començava a marcar petites línees de gel a la base, hi havia el cos d’un personatge que no recordava haver vist abans, que es veia minúscul allà tant embolcallat amb aquella tela blanca i envoltat de tires de flors. Al seu cantó, a terra, seguia la dona clamant a un cel ara negre, llançant-se a terra i abraçant-se a les noves visites que amb nous gemecs, anticipaven la seva arribada. Els homes s’ho seguien mirant des de darrera contenint –com arreu- l’expressió dels seus sentiments, i la germana segui absent...

Mentre sonaven dos o tres timbals, amb ritmes que em sonaven més festius i que per a mi alleugerien aquella situació a la qual mai saps com apropar-t’hi.

Quan m’hi vaig apropar, en Prathap (que ja no expressava sinó una cara de no saber el que vindria, unida a un cansament evident ), dient-li aquelles paraules que mai saps quines han de ser i que acaben per ser sempre les mateixes, la seva resposta va ser... dinner finish?, i es que potser és la misèria, però segurament és la grandesa de comprendre que sigui com sigui, tot segueix i seguirà d’una o altra manera. És naturalesa pura!

els paries ( musics ) obrien la comitiva..










sobre un neixent cami de flors ..










feia les seves darreres 'passes' el difunt

Després de una nit serena, on gairebé no sonaven els timbals, al matí han tornat a sonar en força, i ha arribat el moment de les visites, quan munts de gent es congregaven al davant de la casa ofegant els encara plors i gemecs de les dones entre el soroll de la multitud, per donar pas ja més enllà del migdia a una processo, ara només de homes ( el que confirma la terrible separació social que hi ha entre ambdós generes ), alguns de ells dansant com entre possessos i borratxos, que durien el cos del difunt fins allà on l’enterrarien, ja que sembla ser que la incineració està reservada per el primer dels fills ( pel germà del difunt entenc ).

I és així com va marxar el pare d’en Prathap, deixant un camí de flors al seu darrere...

no veig malament marxar sobreuna catifa de flors...

El que vindrà ara ja son coses més sentides que vistes, dons durant els propers 14 dies la vídua serà cuidada per familiars i veïns, portant-li els àpats, l’aigua, i allò que li sigui menester per tal que no hagi de fer res, donant pas llavors a una altra petita celebració ( amb carpa inclosa ) on caldrà anar-hi de nou a presentar els respectes, que donarà per acabat el dol oficial, per seguir segurament amb molts més problemes que abans, una vida que no és fàcil per les vídues

( i molt us aconsello veure la pel·lícula de Deepa Metha ‘ Agua ‘ que parla sobre les vídues en aquest país )

i jo que pensava que era propaganda electoral ( aqui a l'estacio de busos )

I des de fa temps, una de les coses relacionades que més m’ha sorprès, i es que pensava al principi que es tractava de alguna mena de propaganda electoral degut a lo proper de les eleccions, és la manera que s’anuncia que algú ha mort a la zona, i es mitjançant uns cartells que s’enganxen allà on se’ls passi per la imaginació, amb la foto del difunt i un text que deu parlar de les seves bondats, ja que tots som bons un cop estem morts no?.

i aquest es el pare del Prathap

El que em va fer descobrir del que es tractava, i poder preguntar desprès, varen ser les llagrimetes que decoren la cantonada superior dels cartells, expressant així l’afligiment dels que es queden a terra.

i les llagrimes i els somriures si que son comuns a totes les societats..!!

I una altra cosa que vaig poder constatar en primer lloc per la cerimònia que vaig seguir amb interès un dia que em varen convidar a dinar en una casa, i després per el que em va semblar entendre, es la gran veneració i respecte que tenen pel seus difunts passats, homenatjant-los tot sovint amb rituals i ofrenes –menjar i tot-, i deixant empremtes i marques per allà on varen estar, com per exemple aquesta que hi ha a la porta de la casa en qüestió, i que jo vaig confondre amb una mena de senyera ( m’estic començant a enyorar? No és pas dels estèrils discursos dels nostres polítics... ) i que en realitat recorda als 5 familiars –per les 5 barres- difunts que varen habitar la casa o que son més propers als habitants –tampoc pretendreu que ho entengui tot no?- ( de per que n’hi ha 5 a la porta i tres al marc, queda per algú que parli tàmil! )

Honorant als morts just fora de la casa...




















i just a la porta...

En fi, una curiositat més... , tot i que soc més d’aquells de ‘el muerto al hoyo y el vivo al bollo’, especialment si és de xocolata!

Salut a tots