dimecres, 25 de febrer del 2009

Personatges

Ja que marxo uns dies a la realització d’un somni de petit, que després de uns 30 anys veuré fet realitat ( veure el Taj Mahal ) i per fer una mica el turista per altres bandes que no siguin Tamil Nadu ( l’estat - país dintre de l’Índia on el que hi ha Vedanthangal ), del qual tot plegat ja em-us explicaré, deixaré aquest post enllaunat sobre alguns personatges del poble que d’una manera o altra em deixen empremta, dons darrerament em falta un xic de guspira per escriure i aquest és un recurs ràpid que espero us agradi!




Fàtima!










Ella és el personatge indispensable, que mereixeria per si sola un post sencer... Mare de tres fills –aquí falta la Mumtaz-, esposa per necessitat i conveniència, fabricant de ‘viris’ ( una mena de cigarretes embolicades directament amb la fulla d’un arbre que no es tabac ), i especialment la nostra cuinera de tots els àpats d’aquests mesos, és una dona incansable que s’ha hagut de superar a si mateixa molts cops i malgrat tot mai ha perdut el somriure. Gràcies Fàtima!


La Sky
















No se ben bé qui es aquesta senyora ( suposadament educadora ) que de tant en tant apareix pel poble, però des de un dia que varem compartir entre 6 persones un autorickshaw sota una terrible tempesta, i va començar a fer una mena d’invocacions d’allò més misterioses, que desconec si eren per salvar-nos d’aquella pluja, del conductor de rickshaw o per vendre la nostra ànima a algun Deu, i cada cop que me la trobo fent un té, n’estic convençut que te un lligat amb el més enllà!!



En Ragavan



















Un altre fill de les estrelles, fill de un conegut astròleg, però que exerceix de ‘jardiner’ del SCI, el lloc on dormo. I això de jardiner es molt dir dons ve quan vol, i costa veure’l fer res més que arrencar alguna herba i queixar-se de que es una feina molt dura... quina feina? Si no la fas!! Això si! Va tenir el valor de quedar-se amb aquest ‘tapacues’ per treure uns peixos morts de un pou.













El té nostre de cada dia!!


Ramesh i Yuvaraj













Serien com en Yogui i en Bubu o potser com en Pedro i en Pablo Picapedra ( no m’agraden traduïts al català ).... de Vedanthangal, ambdós treballen a la Fundació en tasques que encara em costa definir quines son, dons se les combinen, barregen, deconstrueixen, i sobretot obliden!! Amb una terrible facilitat. En Ramesh sería en Yogui, amb el cor més gran, però més ingenu, mentre que en Yuvaraj és l’espavilat, organitzador, etc... tot i que també s’oblida de moltes coses!!


La pollera











Em treu de polleguera la pollera, dons posa les vaques a pasturar al recinte de casa meu, deixant-me el recinte ple de tifes ... i mira que li he dit clar.. MARU IL.LE!! fins que les hi he fet fora i per ara no torna!! Ah, us havia dit que te una de les ‘carnisseries’ del poble?


El nens i nenes










Sempre em faltaran paraules per descriure els seus somriures plens de llum!












































dissabte, 14 de febrer del 2009

Campanes a morts!!



Aquí, com arreu, a la gent també li dona per morir-se de tant en tant, i normalment en el moment menys esperat per ells o pels demes. Les causes com arreu, no son sorprenents, des de atacs de cor, accidents anant en moto o en vaca, o algú que altra que es va morir ofegat just abans de casar-se per haver-se oblidat de com nedar degut a una exagerada ingesta d’alcohol, no se si per celebrar el seu futur casament o per oblidar-ho... i clar,de vells!

En fi, que aquí també passa això, però sigui pel vernís religiós que aquí tot ho impregna ( n’hi ha que creuen en la reencarnació o coses així, però degut al meu posicionament actual, sobre els cristians ja sabreu una mica i us adreço a la wikipedia per consultes més exhaustives sobre les etapes ‘post mortem’ tant dels hindús com dels musulmans) o per causes que escapen a la meva comprensió actual, sembla que tot plegat es duu de manera molt ‘natural’, agafant l’esdeveniment com a un canvi de cicle on evidentment també cal seguir una sèrie de rituals... i us explico!





En Prathap te 13 o 14 anys, es trapella, no li agrada gaire estudiar i si jugar a criquet, i em sembla a mi te un cor gran encara que la seva mare m’ha dit algun cop si me’l vull endur cap a Catalunya ja que a ella no li fa cas.





















El passat 26 de gener, dia de la república india, una estona abans de la que em solo despertar, vaig sentir el que em semblava la típica baralla davant la font que hi ha a l’altra banda de carrer, per veure qui hi posa el canti sota la aixeta abans que la veïna posi el seu, però la intensitat dels crits, l’estona que durava la suposada lluita dialectal i potser un registre diferent en els crits, em van fer llevar-me i sortir de casa per acostar-me a veure el que passava.

No gens va costat entendre que allò tenia més a veure amb el cel que no pas amb l’aigua, quan vaig veure a la mare del Prathap que ben desperrucada, alçava les mans al cel i se les tornava durament al cap o contra el pit, clamant, cridant, venjança contra no sé quins els elements que poques hores abans s’havien endut al seu marit allà on no el tornaria a veure ( si més no per ara ..?).

Abraçat a ella hi havia en Prathap, plorant d’aquella manera com no t’agrada veure a ningú plorar, i cridant a una amb els gemecs de la seva mare i d’altres dones que hi havia al voltant, dons aquí hi ha unes figures similars a les ‘ ploraneres?’ ( plañideras ) que acompanyen el dol

durant les primeres hores, fent que el dolor surti des de tant endins que difícilment en quedi gens un cop passat el procés. La seva germana gran estava com absent...















Aquí manen les tradicions ( aquests son hindús, però em sembla que hi ha moltes coses comuns amb les altres religions en tant a aquest ‘procés’ ), que el cos del difunt sigui present a la casa familiar, on serà rentat i vestit, si de cas embolicat en una –mortaja-, per estar introduït posteriorment en una mena de urna refrigerada – no cal recordar-vos la calor que arriba a fer aquí, i les conseqüències que tindria sobre la carn fora de la nevera -, on podrà ser visitat durant tot un dia per coneguts i desconeguts, que com arreu, lamentaran la seva mort i compadiran als que aquí queden.























Va estar ja al vespre quan em vaig decidir a anar-hi per donar el meu condol, o a fer acte de presència donades les dificultats de comunicació, i sota un tendal com els utilitzats als casaments, dins la urna que començava a marcar petites línees de gel a la base, hi havia el cos d’un personatge que no recordava haver vist abans, que es veia minúscul allà tant embolcallat amb aquella tela blanca i envoltat de tires de flors. Al seu cantó, a terra, seguia la dona clamant a un cel ara negre, llançant-se a terra i abraçant-se a les noves visites que amb nous gemecs, anticipaven la seva arribada. Els homes s’ho seguien mirant des de darrera contenint –com arreu- l’expressió dels seus sentiments, i la germana segui absent...

Mentre sonaven dos o tres timbals, amb ritmes que em sonaven més festius i que per a mi alleugerien aquella situació a la qual mai saps com apropar-t’hi.

Quan m’hi vaig apropar, en Prathap (que ja no expressava sinó una cara de no saber el que vindria, unida a un cansament evident ), dient-li aquelles paraules que mai saps quines han de ser i que acaben per ser sempre les mateixes, la seva resposta va ser... dinner finish?, i es que potser és la misèria, però segurament és la grandesa de comprendre que sigui com sigui, tot segueix i seguirà d’una o altra manera. És naturalesa pura!




els paries ( musics ) obrien la comitiva..










sobre un neixent cami de flors ..










feia les seves darreres 'passes' el difunt











Després de una nit serena, on gairebé no sonaven els timbals, al matí han tornat a sonar en força, i ha arribat el moment de les visites, quan munts de gent es congregaven al davant de la casa ofegant els encara plors i gemecs de les dones entre el soroll de la multitud, per donar pas ja més enllà del migdia a una processo, ara només de homes ( el que confirma la terrible separació social que hi ha entre ambdós generes ), alguns de ells dansant com entre possessos i borratxos, que durien el cos del difunt fins allà on l’enterrarien, ja que sembla ser que la incineració està reservada per el primer dels fills ( pel germà del difunt entenc ).

I és així com va marxar el pare d’en Prathap, deixant un camí de flors al seu darrere...



no veig malament marxar sobreuna catifa de flors...





















El que vindrà ara ja son coses més sentides que vistes, dons durant els propers 14 dies la vídua serà cuidada per familiars i veïns, portant-li els àpats, l’aigua, i allò que li sigui menester per tal que no hagi de fer res, donant pas llavors a una altra petita celebració ( amb carpa inclosa ) on caldrà anar-hi de nou a presentar els respectes, que donarà per acabat el dol oficial, per seguir segurament amb molts més problemes que abans, una vida que no és fàcil per les vídues

( i molt us aconsello veure la pel·lícula de Deepa Metha ‘ Agua ‘ que parla sobre les vídues en aquest país )




i jo que pensava que era propaganda electoral ( aqui a l'estacio de busos )

























I des de fa temps, una de les coses relacionades que més m’ha sorprès, i es que pensava al principi que es tractava de alguna mena de propaganda electoral degut a lo proper de les eleccions, és la manera que s’anuncia que algú ha mort a la zona, i es mitjançant uns cartells que s’enganxen allà on se’ls passi per la imaginació, amb la foto del difunt i un text que deu parlar de les seves bondats, ja que tots som bons un cop estem morts no?.




i aquest es el pare del Prathap

















El que em va fer descobrir del que es tractava, i poder preguntar desprès, varen ser les llagrimetes que decoren la cantonada superior dels cartells, expressant així l’afligiment dels que es queden a terra.




i les llagrimes i els somriures si que son comuns a totes les societats..!!




















I una altra cosa que vaig poder constatar en primer lloc per la cerimònia que vaig seguir amb interès un dia que em varen convidar a dinar en una casa, i després per el que em va semblar entendre, es la gran veneració i respecte que tenen pel seus difunts passats, homenatjant-los tot sovint amb rituals i ofrenes –menjar i tot-, i deixant empremtes i marques per allà on varen estar, com per exemple aquesta que hi ha a la porta de la casa en qüestió, i que jo vaig confondre amb una mena de senyera ( m’estic començant a enyorar? No és pas dels estèrils discursos dels nostres polítics... ) i que en realitat recorda als 5 familiars –per les 5 barres- difunts que varen habitar la casa o que son més propers als habitants –tampoc pretendreu que ho entengui tot no?- ( de per que n’hi ha 5 a la porta i tres al marc, queda per algú que parli tàmil! )





Honorant als morts just fora de la casa...





















i just a la porta...














En fi, una curiositat més... , tot i que soc més d’aquells de ‘el muerto al hoyo y el vivo al bollo’, especialment si és de xocolata!


Salut a tots



diumenge, 1 de febrer del 2009

Comprar o quan volem que compris ( a Mahaballipuram o a qualsevol racó de mon )














Mamallapuram ( també es diu així ) es una preciosa ciutat costanera a pocs Km al sud de Chennai. De fet l’únic que te de preciós - i compensa amb escreix la mediocritat de la resta - son uns meravellosos monuments esculpits a la pedra ( no ‘en’ pedra ), unes immenses formacions rocoses que hi ha gairebé a peu de platja, el qual ha convertit en molt turístic aquest poble, que malgrat la contundència amb que l’índic expressa la seva forca, fent que sigui d’agosarats la feina dels pescadors d’aquí, i d’inconscients la idea de fer quelcom mes que remullar-se fins a la cintura en aquestes aigües, val la pena visitar.





Els 5 'Rathas' no son edificacions, sino perforacions a la pedra.. pures escultures!








I es que es ben merescuda la fama de talladors de pedra que tenen, dons les obres deixades superen en bellesa la imaginació mes desbordant; i es que des de fa relativament poc, en que ha aparegut el concepte del turisme, que aquesta fama ha estat usurpada, transformada i comercialitzada en forma de ‘Souvenir’.




molta mantega devia menjar en Khrisna!! ( busqueu al google )











Quan estàs en un lloc així, que podria ser aquest o milers d’altres llocs ‘turístics’ arreu del mon, es quan passes a ser, per la teva condició d’occidental, un diner ( siguin Euros, dollars o ... ) amb potes.

Es així com guardem els nostres records? Amb un petit Ganesh ( petit elefant... interessant i contradictori concepte, igual que un ‘exercit pacificador’ o una ‘banca ètica’ ) o qualsevol altra merdeta que voldrà intentar dir que hem estat a alguna banda, i que segurament acabarà perdut o un altre, o com a ‘pongo’ o ... ves a saber on!!




Trompa Trompa!!

















Be, de fet el on no interessa ara, el que ( el petit Ganesh pot ser preciós, de una pedra fantàstica que segurament ni sabíem que existia, treballat a ma durant centenars d’hores i a sobre rebaixat perquè ets tu de les 1000 rupies inicials fins a 400, però... no, no vull cap Ganesh!!

I es que, ... comences per una mirada atreta per una cosa que trobes essencialment bella, pura admiració, o per un somriure com la del petit Selvam al que respons amablement enviant-ne un altre..o segueixen les preguntes – ara si, amb un angles correcte que no trobo quan em cal per fer feina - sobre el teu lloc d’origen, el temps que duus al país, etc... aquelles preguntes que podries arribar a fer si volguessis lligar amb un ‘guiri’, però que quasi sense voler et condueixen fins a una botigueta a las que no volies entrar, o a un taller on fan preciosos Ganesh de pedra que serien la delícia del racó de una lleixa emprenyant quan toca treure la pols, o be acabaran al cap de poc al fons de una calaix si no resulteu ser tant amics com et pensaves.




amb aquest somriure m'hauria venut el mateix infern!! ( menys mal que com a diable se de que va el tema.. )












I arriba el discurs on passes de ser persona a ser diners, i on d’alguna manera – i a lo bestia - tracten de jugar amb els teus sentiments. Primera errada, fer veure que alguna cosa t’interessa, ni que sigui per la nostra moral cristiana de no causar un greuge, el qual et porta inevitablement al irritable regateig ( o es diu mercadeig? ) sobre quelcom que no vols comprar encara que et sigui barat, tot i saber que probablement et prenen el pel ( a mi precisament poc me’n prendran ..). Entre mig ja t’han explicat que la seva suposada botiga anterior se la va endur el Tsunami ( collons, si que va entrar dintre terra..., penses!! ). Declines amb cortesia la seva oferta, però ara volen que diguis quan vols o pots arribar a pagar, per un Ganesh que t’ha de quedar clar que aquell no es com els altres Ganesh que trobaràs a les botigues de turistes ( estic en un taller ), i es per que aquell es el treball d’un artesà, una peca única ( tot i que jo, -penso- no sabria distingir-la entre els centenars de Ganesh que he vist durant el mati...!! )




Ratio: per cada turista 2 o 3 venedors... alguna cosa no rutlla!












Res els ha funcionat... toca la fibra sensible, quan resulta que son les tres de la tarda i soc el primer client del dia, i això els portarà sort!!... o hi ha poca gent o per la crisi no compren, però et diuen que els ajudaràs molt si compres alguna cosa encara que sigui petita ( amb cara de pena ).

Mon dieu!! Per que no serè mes antipàtic... si, ja ho se, poden tenir raó amb algunes coses, però es que no vull cap homenet amb cap d’elefant, ja que ni el vull per mi, ni el vull regalar ( a saber on acabarà? ), ni crec amb ell encara que sigui el mes simpàtic dels deus hindús, i ara ja m’està començant a semblar mes lleig que abans!!

Em sap greu pel Tsunami, per les poques vendes, i per la sogra de l’hospital, però gracies, es tot, si em dones una tarja amb el telèfon i vull comprar ‘records menys tensos’ ja et trucaré! Ara vull tornar al poble.. gracies, gracies!!

Ah, Mamallapuram seguirà essent preciós quan has passat una estona llegint ‘a la recerca del temps perdut’ sota l’ombra d’un arbre al parc on hi ha la penitencia d’Arjuna.





Un bon lloc per venir a fer 'Penitencia'.. em sembla que seguire 'pecant'









I els ous ferrats amb patates que em vaig dedicar com a homenatge als 6 mesos que porto aquí també valien d’allò mes la pena ( els havia somniat i tot )!



Mon dieu!! Que bons!