diumenge, 2 de novembre de 2008

Busos











Segons vas experimentant, queda molt clar que es bastant senzill moure’s a la India, un cop has superat quelcom la barrera idiomàtica ( si no estàs segur de on ets o si aquella és la teva direcció, pregunta a cinc persones i si mínim tres d’elles et diuen el que esperes sentir, vas bé ), constates que la oferta per moure’s d’una banda a una altra sigui en tren o en bus ( com a transport públic majoritari ) és molt amplia i molt econòmica, però és aquest darrer el que sense dubte arriba a qualsevol racó on mai volguessis anar.

Si des de Vedanthangal hi ha un mitja de transport que em resulti essencial, aquest és sense dubte el bus, que mereixeria un capítol apart dintre els sistemes de transport que pots emprar per moure’t en aquest país.

Curiosament a partir de la segona vegada que has pujat en aquests engendres mecànics en que les peces juraries que s’aguanten juntes per pur miracle, hi comences a confiar, i no només per que hi depens, sinó per que hi perceps una vibració prou sòlida com per superar les molt deficients carreteres de aquí, on cada viatge és una petita aventura on pot succeir una mica de tot.















Un cop has definit a quin bus et toca pujar ( i per això cal saber-ne de memòria els nombres que amb sort llueixen al davant, o bé la companyia que fa una determinada ruta que sempre utilitza el mateix bus, sinó ‘malu’.. a preguntar de nou! ) has de córrer a agafar seient, el qual pots ‘reservar’ prèviament si quan està arribant el bus, i encara en moviment, ets capaç de posar per la finestra algun objecte en un seien lliure, el que et donaria ‘dret’ a ocupar-lo. Si el bus està ja molt ple, ja saps..’all i aigua’, el que en el meu cas vol dir un trajecte de mínim una hora dret.

Com resulta que Vedanthangal està en un ‘final de línia’ habitualment no hi ha problemes per agafar lloc, però en el meu cas he de córrer una mica ja que les meves cames només es poden encabir en 3 o 4 seients de tot el bus.

Bé, he pujat i he pogut seure... segur que avui no em vindrà ningú i em reclamarà que aquell es un seient reservat per dones? Si, si, resulta que en la majoria de busos ( especialment visible als busos urbans ) hi ha un cantó o una sèrie de seients reservat per les dones, i m’he trobat que malgrat haver-hi altres seients buits, m’han fet aixecar dient-me.. ‘ladies seat’.. bé, bé, no tinc problemes en cedir un seient a algú a qui li cal, però aquesta separació em sembla que tendeix a perpetuar una societat masclista ( val a dir que també serveix per evitar determinada violència sexual que em consta existeix ), tot i que aquest país és ben estrany, tenint en conta que al mateix Gandhi el va assassinar... un hindú radical!!

Bestiar a l'esquerre i dones a la dreta












Reservat











Ja a dat, saludo amb un moviment lateral del cap ( que vol dir ‘si’, ‘hola’, ‘adéu’, ‘com estàs’... una mica de tot ) a ‘l’staff’ del bus, dons ja fa mesos que els vaig trobant i ens reconeixem ( especialment em reconeixen ) amb facilitat. Aquest es composa de un conductor, normalment amb cara de pocs amics i amb cara de personatge de una cançó d’en Sabina que duria per títol ‘conductores suïcides’ (i us asseguro que li fan honor a la cançó ), i un cobrador que de ben segur te habilitats especials tan per recordar els munts de gent que pugen i baixen constantment, com per moure’s dintre de llaunes de sardines rodants.




















Pago les 8 Rúpies que costa el trajecte fins a Chengalpattu ( 1 hora, dons les distàncies aquí es mesuren en temps i no en kilòmetres ) i em dedico a contemplar el que es presenti davant els ulls.

Al cap de poques parades el bus comença estar a petar, dons hi ha molta gent que va i torna de una celebració en un temple proper ( molts dels i les que tornen es reconeixen per que van pel pelats del cap – rapats amb una ganiveta d’afaitar moguda amb destresa- i amb una mena de pasta de color groguenc que suposo complerta les benediccions.. ), i m’explicarà després el cobrador que en aquell moment ( on a Occident el fregament entre cossos que hi havia hauria assolit nivells de luxúria ) hi havia unes 130 persones en una part del trajecte ( quan la capacitat es de 55 assentats i 20 drets ), tot i que de vegades hi van més de 150 persones ( d’aquí algunes de les imatges amb gent pujada als sostres sigui del bus o del tren )... clar, tot pegat explica que fa una estona hi hagués unes 6 persones penjant per fora de la porta del darrera, el qual em sembla s’ha convertit en una mena d’esport nacional, dons ja encara que el bus no vagi massa ple, els més joves i agosarats baixen a cada parada i pugen un cop el bus ja ha arrencat!!

Tot plegat ha donat peu a una màxima que tenim els que estem per aquí, i que allà només seria aplicable a una manifestació convocada pel PP, i que diu

‘ Mai diguis que no hi queb ningú més’














M’ha tocat aixecar-me, aquest cop per voluntat pròpia, i em tocarà fer la resta del trajecte vigilant amb els sots de la carretera pel bé del meu cap, i es que aquest país no està fet a la meva mida!! No m’estranya que em mirin constantment.














El trajecte continua a tocs de xiulet, dons es amb un toc que el cobrador avisa al xofer que hi ha algú que vol baixar a la següent parada, i amb diversos tocs que pot reprendre la marxa dons els que volien baixar ja estan acabant de fer-ho i els joves i valents ja pujaran un cop estigui en marxa, aquest és un dels son típics del bus, però si hi ha quelcom que pugi definir el que és la circulació al llarg de l’India, es sense dubte el so del clàxon, que el conductor fa servir amb assiduïtat, tanta que s’arriba a convertir en quelcom malaltís... ( el clàxon aquí no te les connotacions de mala llet que pot tenir allà, sinó que senzillament avisa que hi ha algú que vol passar ), total per avisar que si no passa per una banda passarà per l’altra!

Arribem a Chengalpattu, caldrà baixar ràpid dons els que pugen no em deixarien baixar, pel qual opto per fer-ho una mica com ells, i em baixo quan el bus queda aturat en el merder de trànsit abans de l’estació de busos, que com sempre és un bullider de vida a qualsevol hora, amb gent comprant i venent de tot, demanant, menjant, dormint per terra, muntant garnaldes de flors, ...



























Pssss... que dorm!!












Ara només cal fer els encàrrecs ( habitualment anar a un lloc d’Internet des de on puc parlar per l’Skype –gran invent - ), i quan torni compraré uns dolços d’aquests tan bon que no em deixaran aprimar-me ni una mica, tot esperant que al bus de les 17.45 ( si no ha marxat abans per que ja estava ple ) hi hagi espai per seure, dons l’espai del davant està ple dels pots de llet que tornen buits cap a Vedanthangal, ja que aquí cal aprofitar qualsevol oportunitat de negoci ( i per que els camions refrigerats no existeixen ! )














Us deixo amb una foto ( que m'agrada molt ), que li vaig fer d’amagades a una companya de viatge que estava mig adormida.




















Cuideu-vos

3 comentaris:

Edu ha dit...

Jaja sí, els busos a l'Índia són tot un món.

Clar que pels que passem de 1.80 es poden convertir en veritables tortures... sobretot si vas dret i a cada sot (que no n'hi ha pocs..) et fots un cop de cap amb el sostre o la barra del mig :)

Per cert, si dues dones amb un bebé pujen a prop teu i obren una mica el seus sarees i entaforen el nen a dins com si el volguessin canviar, vigila perquè a mi em van obrir la motxilla amb aquesta tècnica ;) i era a Tamil Nadu, no molt lluny d'on ets jeje.

Salut!

Anònim ha dit...

Nen,

D'aventura en aventura... Em fas enveja de la bona!

Espero que estiguis fantastic, pel que vas escrivint... no en tinc dubte!
Ara que dius que has descobert Skype... Quin nom d'usuari fas servir? Aixi si algun dia et pesco xerrem...
Abracada,
Ricard

Anònim ha dit...

Ei superXevi!!!

Janam Din ki badhai! or Janam Din ki shubkamnaayein!

Moltes felicitats de part nostra!!!!

mayte+dani