dimarts, 25 de novembre del 2008

No quieres sopa? Pues toma, dos tazas!! ( hi ha fotos al final eh !)

Suposo que es degut en part a una certa saturació per la quantitat que n’he tingut els darrers anys, i també degut a la pèrdua de credibilitat de una formula que em sembla obsoleta, carrinclona, i que xerrica per arreu, que no m’agrada anar a casaments!

I el fet d’estar aquí era un avantatge per deslliurar-me’n d’algun d’aquests que hauria estat `políticament correcte´ anar-hi, però que en qualsevol cas no m’hauria vingut de gust ser-hi present, no per les persones que et conviden, sinó per tot l’embolcall de formes que el presideix per sobre de un fons que ja és més a criteri de cadascú.

I es així que queixant-me de la sopa, en els quatre mesos que porto aquí ja m´han convidat ( de fet he assistit ) a dos casaments...

Clar, un casament –i parlant només de unions ‘tradicionals’- uneix a un home i a una dona, que si bé allà on esteu es suposa que s’elegeixen de manera lliure, aquí les coses funcionen diferent, ja que si be hi ha els que anomenen ´love marriage’ ( i sobren explicacions ), la majoria dels casaments estan concertats entre les famílies, deixant poc marge de decisió als futurs contraents.

No us pretenc liar amb aquesta història ni encetar cap ‘foro’ de debat, i passo a relatar una de les experiències, ja que a la primera vaig arribar prou tard com per només fer-me la foto i gairebé marxar tot seguit!


Els nuvis a 'l'altar'











Resulta que es casaven en P.Anandan i la S.Aasha ( no se qui es el marit i qui la muller, però els he atorgat gènere segons apareixen a la invitació ), que de fet no se qui son, però un dia caminant per Kootroad en crida en Jay i en fa anar fins a la barberia del seu pare ( mai més torno a deixar que m’afaiti aquest tiu!!), i amb tres o quatre paraules en ‘tamglish’ entenc que volen que vagi al casament del que sentia parlar fa uns dies, i per tant em donen la invitació.

Qui es casa és el germanastre d’en Jay ( que es fill de la ‘shouting woman’ .. i fa honor al seu sobrenom! ), un fill de la primera dona del barber ( repeteixo, mai més ). Un personatge a qui mai he vist i a qui segurament mai tornaré a veure, però la condició d’estranger al poble fa que siguis objecte del desig per mostrar-te a les fotos del casament, i d’aquí el que et convidin....dic jo!!

La invitació ( curiosament en anglès.. deu quedar més ‘in’, o potser per que la núvia és d’un estat llunya on no parlen tamil, i per allò de trobar una llengua comuna... ) resa així:

Invitation

Sri Angalamman Thunai

Solicit your gracious present with

family and friends on the auspicious

occasion of my marriage

with

Selvi S. AASHA

( D/o. Shanmugan & Devika )

On Monday the 17th November 2008

Between 6-00 a.m. and 7-30 a.m.

At ‘Vedanthangal Society Hall’

Yours

P.ANANDAN. b.a.

i es que en llegir-la gairebé arrenco a correr tot pensant en la manera de saltar-me aquest casament, però em tenien encerclat entre la butaca de barber i el somriure d’en Jay que demanava que hi anés... i a sobre a les 6 del matí d’un dilluns!!

en fi, no vindrà pas d’una, com a l’altra vaig arribar tard veiem de que va això aqui!

Els casaments aquí es celebren en realitat unes setmanes o un més abans de la cerimònia, durant una ‘function’ on es reuneixen les famílies i amics ( també et conviden a això ) i es ‘negocia’ el ‘traspàs’ de la noia cap a la família del noi ( si, si, la famosa dot ), i on s’intercanvien regals, fruita i altres coses, en mig de una discussió que pot semblar molt ´calenta´, però que té més aire de comèdia dons les condicions reals ja estan pactades amb anterioritat.

Riiiiing.... sona el despertador a les 6 a.m., hem quedat per anar-hi vora les 6.30 dons segons sembla els casaments també van tard en aquest país. Em vesteixo tot de blanc amb la roba que em van regalar dos dies abans pel meu cumple ( quina sort i coincidència, malgrat que tot plegat em queda ‘just’ ), tot maleint els horaris estranys que posen aquests indis pels casaments i que m’han restat gairebé dues hores de son. L’Anna, que va arribar ahir i que també s’apunta al casament, s’està posant el ‘sharee’ a ca la Fatima, i amb el típic retard adicional, cap a les 7 anem cap al ´Vedanthangal Society Hall’. No arribem pas gaire tard dons la família del nuvi acaba de passar pel davant.

Darrera aquest nom s’amaga un edifici que qualificaríeu de ‘lamentable’ per l’estat de deixadesa, tot i que aquí és on es fan les reunions comunals ( 4 a l’any ) i que es lloga per aconteixements com aquest.


Musica en rigoros directe











Ja feia estona que sentia música, i el primer que trobo en entrar és una ‘banda’ de cinc personatges amb dos timbals i coses semblants als clarinets llargaruts, apart de un noiet que toca un minúsculs platets. El so es acceptable!!

A l’esquerra l’altar, fet per la ocasió amb una mena de teulat de fulles de palmera, i on asseguts a terra hi ha els nuvis envoltats de familiars i ves a saber qui...


Que macus tots plegats... i que baix el sostre!!











Ens criden ( com a elements exòtics que som ), per fer-nos la foto amb els nuvis mentre els fem entrega del nostre regal*. Merda, hem tornat a arribar tard!!

Poc després de les fotos oficials i d’aconseguir que algú en fes alguna amb la meva càmera, m’adono que no es pas tard que em arribat, sinó que les coses son així.

El casament és essencialment l’entrega dels regals, i alhora algú amb una certa pinta de saber-ne, va fent ofrenes voleiant petites espelmes, pintant la cara dels presents i posant joies als nuvis ( suposo que deuen ser regals o part de la dot ).


Algu deu fer de 'mossen', potser era aquest?



















Ja hem complert! Però fa molta calor a la sala, no és normal per aquesta hora del matí... i aquesta olor a fregit? En un dels extrems de la sala ( que no tindrà gaire més de 12x8 metres ) hi ha gent amb un foc de gas fregint una mena de brunyols que no son pas dolços, i tot acostant-me a la zona, just a fora estan cuinant els ‘idlis’ ( una mena de ‘flam’ fet de farina d’arròs i cigrons i cuit al vapor ) que ens serviran per esmorçar.



D'aqui venia la olor... a pocs metres de 'l'altar'




















i aixo son els 'idlis', de cent en cent!!











En diuen que pugem al terrat que és on han instal·lat la carpa ( segurament llogada per l’Abib –veure post sobre anar de compres a Vedanthangal ) i una mena de taules plegables i cadires de plàstic a ‘gogo’ per l’ocasió, ja hi ha gent esmorzant dons aquí és un ‘campi qui pugi’ i no s’espera a ningú per començar a menjar. Tots els llocs ocupats, però ràpidament ens fan lloc i ens posen al davant les tradicionals fulles de plataner que haurem de netejar nosaltres mateixos amb el got d’aigua ( que no penso beure, ves a saber que agafaria ) que també ens han servit els germans i familiars del nuvi.


Al teulat, qui arriba tard no te lloc! ( sota les carpes de l'Abib)












Arriba el ranxo, tenim tot allà mateix: un parell de ‘idlis’ amb sambar ( salsa feta a base de verdures, no gaire picant ‘thanks god’! ), un parell de cullerades de ‘pongal’ ( arròs mig gelatinós que no se que porta –apart de uns enormes grans de pebre-, però que està realment bó ) amb una salsa més picant ( que arracono ), un brunyol dels que fregien a baix ( i que inspecciono per comprovar que no duu xili ), un plàtan ( part de tots els rituals d’aquí ) i una cullerada de una pasta ataronjada que se que es tracta de ‘les postres’


i aixo era l'esmorsar...












Hem menjat i raonablement tips, l’únic que resta és rentar-se la mà dreta amb una mica d’aigua que hi ha en un pot, tot vessant-la per darrera el ‘Vedanthangal Society Hall’ i agafar la bici per anar cap a la feina, que son les 8.20 i em vull canviar de roba no sigui que trenqui els pantalons que constato van massa justos!!

* el regal va consistir en alguns centenars de rupies ( i se que era molt generós per la mitjana ), afegint-hi una moneda de 1 rúpia dons em van dir que era tradició per portar sort.

* ah si... aquest es un casament hindú...! com seran els altres?

* Aquest és un casament de gent amb pocs recursos, n’hi ha d’altres que durant la nit anterior ( de diumenge a dilluns ) fan gresca i xerinol.la i uns àpats consistents i moltes altres coses que per ara no acabo de tenir ganes de descobrir.


i nyam nyam...!! que hi ha gana!



















Salut

dimarts, 18 de novembre del 2008

Comprar ( a Vedanthangal )

Avui anem de compres –de queviures- per Vedanthangal...

Clar, us preguntareu que coi he de comprar jo aquí si ja tenim els àpats resolts anant a ca la Fàtima!! ( el dia que ho pengi tindreu més detalls, però ja l’he esmentat anteriorment ).

Primer de tot, i gairebé sense excepció, cada dia que estic a Vedanthangal just abans d’anar a dinar fem una passada per una de les dues botigues de Kootroad ( l’encreuament de camins a tocar d’on dormo ) per buscar un ‘cool drink’ i així acompanyar-nos de quelcom fresc amb que alleugerir la calor que segueix asfixiant-me dia a dia. I també allò que trobi per poder esmorzar ( llet en pols, algunes galetes, sucre, sobres de cafè i si n’hi ha, una mena de pa anglès del que mai compraries allà ), dons aquest àpat està decidit des de el principi que ‘ja no toca’ això de menjar arròs tres cops per dia! ( també podríem esmorzar ‘idli’ – una massa a base de arròs i cigrons molts i cuits al vapor- a casa la Fátima )

Resulta que es en aquest encreuament on hi ha les esmentades botigues que anomenaré com la botiga de l’Abib i la de l’Edwin, malgrat que repartides per arreu del poble hi ha un munt de paradetes on venen apart del que anomenaria ‘xuxes’ ( que aquí mai son dolces, sinó una mena de refregits amb moltes espècies ) i alguna xorradeta més que també es troba a les anteriors, però on no disposen de nevera, i estan més lluny, pel qual fotut!!

Primer us parlo dels dos botiguers! L’Abib i l’Edwin


Aquesta es la botiga de l'Abib












L’Abib es musulmà, tot i que sembla no importar-li gaire quan hem compartit unes cerveses ( nosaltres les comprem i ells ens les refreda ) i algun ‘piti’ un parell de cops, quan ja ha tancat la botiga cap allà les 9 del vespre ( i això que solen obrir abans de les 6 del matí ), al darrere de casa seva tot intentant-nos comunicar en un anglès d’accent indi més carregat de bones intencions que de resultats. L’Abib està casat amb una dona que mai és a casa ( les ‘males’ llengües –que n’hi ha moltes- parlen de que es dedica a l’ofici aquell tant antic, però no pas al poble... ) i te una filla de 11 anys que és el centre de la seva vida, malgrat que la te estudiant bastant lluny de Vedanthangal i només la veu un cop cada dos o tres mesos ( imagineu el nivell de l’educació al poble ), pel qual la seva vida es treballar, treballar i treballar.

Apart de la botiga, l’Abib lloga tot el material necessari ( des de les cadires i taules, els tendals, les olles per prepara l’arròs per la gentada que sigui... plats i coberts no per que no s’utilitzen ) per les ‘functions’ ( son qualsevol mena de celebració –no els falten excuses per fer-ne, si de cas calers-, des de una inaguració de una casa, un prometatge, un naixement, ... on es convida a veins, familiars, etc... i es apart de un ritual adient per cada cas, es prepara un dinar on no hi falta l’arròs ‘biriany’, algun plàtan i si hi ha sort alguna peça dolça. Ah, i m’oblidava de un parell de plataners situats a l’entrada del lloc en qüestió ). Em sembla que els calers de veritat els fa amb aquesta part del negoci, ja que s’ha comprat una furgoneta per dur tot el material –el transport es paga apart-, i si que te una persona llogada per aquesta feina –no fos cas que hagués de tancar la botiga!!-.

L’Abib sempre diu que per dur la seva botiga caldria ser tres persones, però noi, sembla que no es decideix a llogar a ningú. Serà per això que es dels tius amb calers del poble?

Ca els Edwin ( com a 'Dallas' )












L’altra botiga amb nevera és la de l’Edwin, que de fet es el nom de un dels tres germans, cristians en aquest cas ( perquè serà que els comerciants als que els va bé en aquest poble no son pas hindús? ), i que a diferencia de l’Abib, van arribar al poble fa poc més de 4 anys, i poc a poquet ( això en ho va explicar el dia que ens va convidar a la nova casa –definible allà on esteu potser com a neo-kitsch?- ) varen anar guanyant quota de mercat, fins al punt que avui en dia tenen la botiga amb més activitat del poble.

Aquesta botiga es petita, molt petita, tant que jo toco el sostre en gairebé tota l’àrea, i on no puc estendre els braços sense gairebé tocar a banda i banda (exagerant una miqueta, però poc) i fa una calor espantosa dons el sostre ‘d’uralita’ fa una perfecte funció de forn – una altra cosa que em sembla que no hi ha al poble- .

Aquí s’hi amunteguen tota mena de productes del dia a dia, des de verdures – poc variades, petites i lletges-, enormes sacs d’arròs –d’unes quantes varietats, això si - que es ven a granel com gairebé tot. També és aquí on hi ha l’únic telèfon del poble des de el que es poden fer trucades internacionals, tot i que es pot passar una bona colla de dies sense funcionar, apart de tres telèfons públics més, dons us sorprendríeu de la afició dels indis a parlar per telèfon!!

Ah, son els únics que quan és temporada ( i ara malgrat fer calor, diuen que ja no n’és ), tenen gelats!!















Deixeu-me ara que us comenti sense particularitzar de quina botiga es tracta de cosetes que em semblen prou sorprenents quan t’acostes als taulells d’aquestes ‘botigues’:

Aquí gairebé tot es ven o a granel o en paquetets mono-dosi ( tant sigui xampú com cafè, per tal de aconseguir un preu molt baix i facilitar el consum ( i de passada no se’t fan malbé les coses ). Llàstima que pràcticament tots els envasos acaben directament a terra.... Tal és el tema que fins i tot les cigarretes ( o una varietat local feta a ma anomenades ‘Biri’, 24 unitats x 6 Rupies ) es venen unitàriament, i fins i tot et deixen els mistos per encendre’ls. Hi ha coses molt ‘estranyes’ que venen a les botigues, tals com unes fulles acabades de collir on desprès hi posen una mena de gra i un polsim de gust indescriptiblement fort, per mastegar-ho després tot plegat durant hores i hores, deixant-los-hi les dents d’un vermell sang que fa esgarrifar!!

Clar, i aquestes botigues amb nevera son els nostres proveïdors de ‘cool drinks’ ( per exemple una beguda imperialista de 200ml en ampolla de litre son 8 Rs, i en plàstic de 600ml son 20 Rs, però per qüestions mediambientals gairebé sempre trio la retornable de vidre ), que es tornen quasi una necessitat per no morir de calor la majoria dels dies.

Ah, i que no m’oblidi de les galetes, especialment les de coco ( 1u, 1Rs ), que son les meves postres preferides per després de sopar, ja que això de sopar a les 8 del vespre en deixa amb gana en un tres i no res.

Un dels productes estrella es la venda de targes de recàrrega pel telèfon mòbil, ja que pràcticament tothom té mòbil i es fa servir una barbaritat mercè a unes tarifes baixíssimes ( 1 minut costa 1 Rupia ). Mai m’hauria pensat que aquest país estigues tant ‘mobilitzat’, però quan veus les extensions i les infraestructures, entens que aquest és un element molt democratitzant!

Si hi ha una cosa que em toca molt els col.. els nassos, és que en aquestes botigues sembla que no hi ha torn d’espera, i qualsevol desgraciat que arribi, s’acosta per darrera i demana al taulell passan-te el braç pels morrus amb els calers preparats per el que sigui que demani, com si tu no hi fossis.. però ara ja no em deixo prendre el lloc.. serà que soc petit jo!!

Tot i que val a dir que la nostra posició de euros amb potes ens obre camí, i molts cops el mateix botiguer et pregunta que vols per davant d’altres persones que ja hi eren.. i aquí hi entra el bon fer de dir que m’espero fins que em toqui.. a veure si n’aprenen caram!!


'Manda Guevos'


















Però no penseu que aquests son els únics negocis o botigues del poble, disposem també de 3 carnisseries ( només pollastre quan n´hi ha ), tres barbers on rasurar-te si no et fa por deixar-t’hi la pell també, una peixateria ambulant ( quan apareix... tot i que des de el primer dia que ho vaig veue, vaig decidir no menjar peix durant la meva estada ), 4 o 5 llocs on arreglar-te la bici, alguna botigueta de noseque ( diuen que polseres i tal... tot i que mai hi he anat ) i 4 llocs on esmorzar ( arreu amb el mateix menú.. ‘idli amb sambar’ ), una parell de llocs on nomes pots comprar els preuats sacs de ciment ( 1 sac de 50 Kg son 280 Rs ).. i si vols comprar llet, més val que vagis a la parada del bus abans de que el de les 7am se la porti tota, ja que malgrat que hi ha moltes vaques, la llet natural ( en pols si que n’hi ha ) brilla per la seva absència, excepte si vas a fer un té a qualsevol racó.


'La Pollera' ( ulls als gossos del darrera )












I si no n’hi ha prou amb tot això, cada dia podreu trobar en qualsevol racó o camí, una legió de venedors que amb les seves bicicletes o motos carregades fins a d’infinit, t’ofereixen tota mena de productes que pots trobar a les botigues o ‘d’importació’ des de la ciutat més propera, tals com teles, catifes, pots per l’aigua, cadires, .. i ves a saber que més!!!


En Hussein va de ruta...













Pots amb els pots?












I per tal que no falti, cada dia al davant de casa en horari de mati i de vespre, el mercat il.legal de l’alcohol, en uns sobrets similars als paquets monodosi d’aigua, que per 10 Rs et prometen la ressaca més terrible. Es impressionant la legió de ‘drinking men’ ( van ‘bufats’ tant a les 9 del matí com a les 9 del vespre ) que desfilen cap a la moto que s’atura davant el nostre portal . I es que a la India l’alcohol no és il·legal, però està molt mal vist el seu consum i per això a les botigues on es ven, hi tenen una mena de ‘reservat’ per fer el consum a l’instant.. que després els vegin borratxos pel carrer sembla que ja no importa gaire!!





















Ps: fa no res he descobert un lloc on tenen llet fresca, envasada i pasteuritzada.. per tant! uns tercera botiga amb nevera al poble!!

Un dia us posare una llista de preus de coses d'aqui...

Salut




diumenge, 9 de novembre del 2008

40 ( 14 de novembre 2008 )


Ara ja soc d’edat major!!

Podré dir tot el que em vingui de gust i no m’hauré d’amagar quan faci el trapella.

Això si, diuen que també puc anar a la garjola si em passo de la ratlla ( tot i que no veig cap ratlla, serà per que la dibuixen allà on els convé i quan els convé? ), però tot plegat sembla que serà prou divertit si miro on poso els peus abans de trepitjar fort..

Una cosa que no m’agrada d’això de fer-se gran son aquests cabells blans que em surten al cap, abans no els havia vist, però ara sembla que es multipliquin.. L

També diuen que quan arribes a aquesta edat tens una crisi, però em sembla que això te a veure amb les ganes de jugar, que si se t’acaben estàs fotut, però jo segueixo jugant cada dia que puc.

Voleu jugar una estona? No se, ja veurem a què...

Si, si, una festa!! Una de ben grossa amb 40 espelmes de les que no s’apaguen mai!!

.....

Uns 14.610 dies amb les seves nits, però aquestes no les contaré gaire dons en general m’agrada dormir-les d’allò més, tot i alguna trapelleria cau de tant en tant.. jeje.

En fi, millor no sumar i restar per veure el que ha passat fins ara, ja que sinó es cau en les terribles comparacions, i llavors ‘malu’.

Ara senzillament fluir i seguir a la recerca del somriure de cada dia...

Merci per estar aquí i compartir part del camí envers endavant!

Xevi,
14 novembre 2008

diumenge, 2 de novembre del 2008

Busos











Segons vas experimentant, queda molt clar que es bastant senzill moure’s a la India, un cop has superat quelcom la barrera idiomàtica ( si no estàs segur de on ets o si aquella és la teva direcció, pregunta a cinc persones i si mínim tres d’elles et diuen el que esperes sentir, vas bé ), constates que la oferta per moure’s d’una banda a una altra sigui en tren o en bus ( com a transport públic majoritari ) és molt amplia i molt econòmica, però és aquest darrer el que sense dubte arriba a qualsevol racó on mai volguessis anar.

Si des de Vedanthangal hi ha un mitja de transport que em resulti essencial, aquest és sense dubte el bus, que mereixeria un capítol apart dintre els sistemes de transport que pots emprar per moure’t en aquest país.

Curiosament a partir de la segona vegada que has pujat en aquests engendres mecànics en que les peces juraries que s’aguanten juntes per pur miracle, hi comences a confiar, i no només per que hi depens, sinó per que hi perceps una vibració prou sòlida com per superar les molt deficients carreteres de aquí, on cada viatge és una petita aventura on pot succeir una mica de tot.















Un cop has definit a quin bus et toca pujar ( i per això cal saber-ne de memòria els nombres que amb sort llueixen al davant, o bé la companyia que fa una determinada ruta que sempre utilitza el mateix bus, sinó ‘malu’.. a preguntar de nou! ) has de córrer a agafar seient, el qual pots ‘reservar’ prèviament si quan està arribant el bus, i encara en moviment, ets capaç de posar per la finestra algun objecte en un seien lliure, el que et donaria ‘dret’ a ocupar-lo. Si el bus està ja molt ple, ja saps..’all i aigua’, el que en el meu cas vol dir un trajecte de mínim una hora dret.

Com resulta que Vedanthangal està en un ‘final de línia’ habitualment no hi ha problemes per agafar lloc, però en el meu cas he de córrer una mica ja que les meves cames només es poden encabir en 3 o 4 seients de tot el bus.

Bé, he pujat i he pogut seure... segur que avui no em vindrà ningú i em reclamarà que aquell es un seient reservat per dones? Si, si, resulta que en la majoria de busos ( especialment visible als busos urbans ) hi ha un cantó o una sèrie de seients reservat per les dones, i m’he trobat que malgrat haver-hi altres seients buits, m’han fet aixecar dient-me.. ‘ladies seat’.. bé, bé, no tinc problemes en cedir un seient a algú a qui li cal, però aquesta separació em sembla que tendeix a perpetuar una societat masclista ( val a dir que també serveix per evitar determinada violència sexual que em consta existeix ), tot i que aquest país és ben estrany, tenint en conta que al mateix Gandhi el va assassinar... un hindú radical!!

Bestiar a l'esquerre i dones a la dreta












Reservat











Ja a dat, saludo amb un moviment lateral del cap ( que vol dir ‘si’, ‘hola’, ‘adéu’, ‘com estàs’... una mica de tot ) a ‘l’staff’ del bus, dons ja fa mesos que els vaig trobant i ens reconeixem ( especialment em reconeixen ) amb facilitat. Aquest es composa de un conductor, normalment amb cara de pocs amics i amb cara de personatge de una cançó d’en Sabina que duria per títol ‘conductores suïcides’ (i us asseguro que li fan honor a la cançó ), i un cobrador que de ben segur te habilitats especials tan per recordar els munts de gent que pugen i baixen constantment, com per moure’s dintre de llaunes de sardines rodants.




















Pago les 8 Rúpies que costa el trajecte fins a Chengalpattu ( 1 hora, dons les distàncies aquí es mesuren en temps i no en kilòmetres ) i em dedico a contemplar el que es presenti davant els ulls.

Al cap de poques parades el bus comença estar a petar, dons hi ha molta gent que va i torna de una celebració en un temple proper ( molts dels i les que tornen es reconeixen per que van pel pelats del cap – rapats amb una ganiveta d’afaitar moguda amb destresa- i amb una mena de pasta de color groguenc que suposo complerta les benediccions.. ), i m’explicarà després el cobrador que en aquell moment ( on a Occident el fregament entre cossos que hi havia hauria assolit nivells de luxúria ) hi havia unes 130 persones en una part del trajecte ( quan la capacitat es de 55 assentats i 20 drets ), tot i que de vegades hi van més de 150 persones ( d’aquí algunes de les imatges amb gent pujada als sostres sigui del bus o del tren )... clar, tot pegat explica que fa una estona hi hagués unes 6 persones penjant per fora de la porta del darrera, el qual em sembla s’ha convertit en una mena d’esport nacional, dons ja encara que el bus no vagi massa ple, els més joves i agosarats baixen a cada parada i pugen un cop el bus ja ha arrencat!!

Tot plegat ha donat peu a una màxima que tenim els que estem per aquí, i que allà només seria aplicable a una manifestació convocada pel PP, i que diu

‘ Mai diguis que no hi queb ningú més’














M’ha tocat aixecar-me, aquest cop per voluntat pròpia, i em tocarà fer la resta del trajecte vigilant amb els sots de la carretera pel bé del meu cap, i es que aquest país no està fet a la meva mida!! No m’estranya que em mirin constantment.














El trajecte continua a tocs de xiulet, dons es amb un toc que el cobrador avisa al xofer que hi ha algú que vol baixar a la següent parada, i amb diversos tocs que pot reprendre la marxa dons els que volien baixar ja estan acabant de fer-ho i els joves i valents ja pujaran un cop estigui en marxa, aquest és un dels son típics del bus, però si hi ha quelcom que pugi definir el que és la circulació al llarg de l’India, es sense dubte el so del clàxon, que el conductor fa servir amb assiduïtat, tanta que s’arriba a convertir en quelcom malaltís... ( el clàxon aquí no te les connotacions de mala llet que pot tenir allà, sinó que senzillament avisa que hi ha algú que vol passar ), total per avisar que si no passa per una banda passarà per l’altra!

Arribem a Chengalpattu, caldrà baixar ràpid dons els que pugen no em deixarien baixar, pel qual opto per fer-ho una mica com ells, i em baixo quan el bus queda aturat en el merder de trànsit abans de l’estació de busos, que com sempre és un bullider de vida a qualsevol hora, amb gent comprant i venent de tot, demanant, menjant, dormint per terra, muntant garnaldes de flors, ...



























Pssss... que dorm!!












Ara només cal fer els encàrrecs ( habitualment anar a un lloc d’Internet des de on puc parlar per l’Skype –gran invent - ), i quan torni compraré uns dolços d’aquests tan bon que no em deixaran aprimar-me ni una mica, tot esperant que al bus de les 17.45 ( si no ha marxat abans per que ja estava ple ) hi hagi espai per seure, dons l’espai del davant està ple dels pots de llet que tornen buits cap a Vedanthangal, ja que aquí cal aprofitar qualsevol oportunitat de negoci ( i per que els camions refrigerats no existeixen ! )














Us deixo amb una foto ( que m'agrada molt ), que li vaig fer d’amagades a una companya de viatge que estava mig adormida.




















Cuideu-vos