diumenge, 26 d’octubre de 2008

Sorprendre’s

Sempre he considerat ( es diu ) que una persona se sent / està viva, sempre que conservi la capacitat de la sorpresa, de sorprendre’s a si mateixa, de veure amb ulls nous, d’infant que es diria, situacions noves i no tant noves, redescobrint-les i redecobrint-les en el decurs del dia a dia, sigui en moments més especials, o especialment quan estem immersos en una monotonia en principi gens atzarosa.

I n’hi ha que pensaran.. clar, això és fàcil dir-ho quan estàs a la India durant una colla de mesos fent ben be noseque, o de viatge per Kenia disparant milers de fotografies amb una càmera del darrer model amb millions de megapixels a animals que sembla estiguin posant per a tu, o en una passejada pel mig de Bagdad fen-te passar per ianqui...

I tindran una part de raó, per que tots en tenim de raó en certa mesura...

I aquí estic, en un racó de mon qualsevol, preguntant-me sobre la mirada al front de la qual hi ha algunes de les petites coses amb les que un es pot sorprendre.. però no només aquí... seguiu llegint sisplau:









Sorprendre’s quan entres a la classe de ‘tailoring’ ( costura ), i sents que hi ha algú amb una mirada diferent, sense saber el que es, i sense gosar a mirar massa directament, descobreixes entre la penombra un parell de ulls verds al bell mig del país dels ulls foscos, descobrint la bellesa de la singularitat que potser només atorguem els de fora.











Que només de tant en tant, o de molt en molt, t’atures a contemplar una posta de sol, i es llavors quan et dius que ho hauries de fer més sovint això, ja que tant poca cosa et dona la contemplació de la bellesa en estat pur, i et sorprens vivint de una manera que no acaba de ser la que vols.... i on hi caben moltes més postes de sol!















Adonar-te’n, que de una serp no et preocupava més que el saber si un dia arribaries a provar la seva carn, quan de sobte aprens que les hi tens una mica de por, ja que saps que les tens molt a prop i que n’hi ha de molt verinoses. Sorprendre’m no tant valent amb aquestes coses com em pensava... ( i aquesta estava ben morta )

























que de verds n’hi ha, però és quan dies després llegeixes que a molts mons de distància, s’han tancat definitivament els dos més famosos ulls blaus de la història del cinema, i camí del dentista per enèsima vegada, ja fart de que et prenguin el seient amb motius que no entens, no vols cedir-li el seient –ningú ho fa penses- a un vellet, al cap d’una estona voldries que la seva mirada fos una mica teva, dons dos petits universos de mar blava captiven totalment la teva mirada. Sorprendre’s de la petita mesquindat que tots portem a dintre, i de que malgrat això no som dolents del tot, ja que hi ha segones parts que ens permeten ser millors sempre que reflexionem sobre la primera...





















Vagant per l’andana de busos de un lloc en el que no vols estar gaire estona ( camí del dentista ), en mig del no-res, perplex per no fer res davant – ni jo, ni ningú- una escena que segons com denominaríem de ‘violència domèstica’, quan saps que ‘allà’ segurament prendries part d’alguna manera, però que ‘aquí’ consideres que no es ‘problema teu’. C’est la vie!!

( l’escena tenia un punt surrealista, dons la que suposo era la mare, li fotia cops de bastó al suposat fill que semblava que no hi era tot .. això si, amb un cert ‘carinyo’ )




















I amb una cosa tant simple, tant autèntica, reneix el somriure, la mirada de la bellesa....


Per que en un o un altre moment, encara que establerts en una certa monotonia, s’encén una guspira interior que dona peu a la veueta interior que t’empeny a dir-te.. ‘demà sortiré de casa amb uns altres ulls, miraré amb curiositat, cap a fora i cap a dintre, i em deixaré penetrar per l’esperit de les coses petites’....

Però per que demà? Gira una mica la mirada i comença a aprendre, a gaudir!!

Aquí està el repte de sentir-se viu!


4 comentaris:

pere uniò esportva sarrià ha dit...

hola de xevi,
el que has ecrit, ho prodia haber escrit jo caminant per girona. serà que l'home en el fons no es tant diferent una vegada li treus la pell? una cosa tant fina en la nostra estuctura corporal condiciona societats, provoca guerres, pors, recels i una infinitat de tragedies innecessaries. ens arrequem la pell i tant li fa que passegis u per l'ìndia, com jo per girona.
una forta abraçada

Anònim ha dit...

Molt bé nano, veig que aquest dia anaves fort!!.
Aquesta vegada has anat directament al gra, sense marejar la perdiu.
Es veu que tenies la conciènccia inquieta i et va fer escriure tot aixó.
Una cosa és tot aquest gran teatre montat i l'altre és la responsabilitat amb un mateix. Em sembla que més que els deures amb el teu entorn, el que fa més por son els deures amb un mateix.
No és fàcil afrontar que tens el dret però també el deure d'aprofitar una oportunitat única i excepcional.
Tindriem que saber acceptar el qué i el com som per començar a caminar, i no fer-ho des del qué i com ens agradaria ser.
Sense voler admirem miratges quan aquests son cópies de la realitat mal ubicades.
Ho tenim tot a l'abast però solsament fa falta saber-ho interpretar,.... així de fàcil.. o no.

Avui intentaré estar una mica més viu.

Gràcies.

Jordi Orden

Marc ha dit...

Xevi,

ens has d'explicar què és això del festival de les llums, o algo semblant. Tenim uns veïns indis, que aquesta setmana, el dimarts, ho han posat tot ple d'espelmes. No sé quina festa nacional deu ser i segur que alguna cosa has vist.


Records

Anònim ha dit...

xeviiiiiiiiiii!!!

Quq tal estas tu tot? Suposo que viu xq segueixes amb l blog. Sé que he estat una mica ausent de les teves historietes xo no per voluntat meva. He començat a treballar i també, de nou, a la universitat. La rutina, els nervis i els trens tornen a ser part de la meva vida i encara he d'acostumar-me del tot a tot plegat.

En fi, que tot i que no he donat gaires senyals de vida, m'he posat al dia eh! Increible el relat del dentista... no se com tens valor!!! jo m'hagues agafat l'avió de tornada i a pendre pel sac tot, jajaja. mare meva...

Quan tingui una mica de temps t'envio un mail amb la meva i aburrida vida i ens posem al dia que fa molt que no se de tu, ni tu de mi (encara que tampoc se fins a quin punt es interessant que sapigues de mi)

Molts, molts, molts, molts petonets!!! i Cuida't!

Ramon.