diumenge, 26 d’octubre de 2008

El temps ( te un punt d’encàrrec.. ! )

Començaria per dir que el temps és una invenció humana, i de fet n’estic convençut..!!

o vaja, que estic convençut que el temps no passa tal com se sol dir ( del rotllo.. oh, quant de temps, o... no perdis el temps, i del de un segon, un minut, una hora, ... ), sinó que som nosaltres els que passem pel temps, i això pel que tinc entès, seria una interessant visió africana de l’assumpte!

Ara direu.. aquest no estava prou malament aquí que a la India ha acabat de perdre la xaveta!! Sense comentaris!! J


El fet es que quan vaig demanar ajut per tenir temes sobre els que escriure, un bon amic que em volia lluny una temporada, em va enviar un mail curiós ( com ell ) on deia que li agradaria que parlés de com es veu des d’aquí el pas del temps, i com ja us he fotut les frases del principi, ara ja em sento lliure per parlar una mica d’això des de un parell de perspectives.

The first















La meva visió de com passa el temps aquí:

I clar, ara parlo específicament de estar a Vedanthangal, tot i que segurament hi ha molts trets en comú amb la resta de una India que encara no conec, i que em sembla que serà fins cap al gener o febrer que no aniré a fer el volt.

Parlar de temps on sembla que el temps s’ha aturat, o si de cas s’ha flexibilitzat prou com per no donar gaire importància als esdeveniments ( sempre que no siguin massa terribles o importants per ells com el festival d’un temple o potser una defunció, llavors totes les excepcions valen ) que en definitiva és el que serveix per prendre-li una mesura, sembla una contradicció, i de fet, ho és.

Per tant no es estrany passar una tarda assentat, mirant de posar el cap en encefalograma planer i intentant evitar estar un deliciós àpat pels mosquits locals, i si de cas anant a fer un té que pot durar mooolta estona, tot plegat per que hi ha hagut un altre tall de llum –programat o no – que no et deixa treballar.. i això un dia si i un altra potser també.

( tot i que tampoc penseu que sempre es així.. )


Corn dice pop















No resulta estrany i comprensible, que quan la supervivència es relativament senzilla ( les necessitats reals son poques i entre l’arròs amb subsidi, la tradició mil·lenària, una natura prou generosa, i una dificultat real per ‘ascendir’ social i econòmicament, tot plegat els plantejaria un panorama bastant complex ), et conformis amb el que tens a l’abast, i per tant la cursa per aconseguir ‘més’ – temps, calers.. que final son coses,...- es relaxi arribant a un conformisme que vist des de fora pot exasperar, però que.... no se, diria ens hauria d’ajudar a plantejar-nos la nostra realitat.. !?

Potser diria que aquí el temps es esperar/contemplar que potser succeeixin esdeveniments, i no pas fer passar esdeveniments per tal que passi el temps, que em sembla és el que fem allà!!

Espereu, que m’aturaré a veure la posta de sol... !! ( sense té també es veu molt maca )


( d'aquest no recordo el titol que li vaig posar )














El que significa esta un temps mes o menys perllongat lluny de casa

Sincerament em te quelcom desconcertat aquest tema. Pensava que posant 9000 Km de terra pel mig, deixant el mòbil a casa i amb una connexió a internet dolenta, aquesta qüestió guanyaria importància, però senzillament amb un bus d’una hora ( mirar el post sobre busos d’aquí uns dies ) disposo d’una millor connexió que fins i tot em permet parlar per l’Skype a un preu molt raonable ( us el recomano, i si algú s’anima un deixo un telèfon -0091 per India 996 5329507 - del que disposem els voluntaris d’aquí. Diferència horària +4,5 hores ), pel qual les barreres de veu s’han dissolt bastant.

Tot i així, val a dir que aquesta distància si que serveix/servirà, per posar a lloc moltes coses i moltes persones, que sense entrar en valoracions, prendran una altra dimensió a partir d’ara. Potser l’esser social d’abans patirà algun que altra canvi..??

Evidentment que hi ha coses ( i més que coses, situacions ) i persones que un troba a faltar, o molt a faltar, però la idea de quelcom transitori apaivaga el desig, donant una dimensió potser més real de les coses, i el qual t’ensenya també a esperar, tenir paciència, el qual es molt necessari aquí!


Outsider















I bé, com aquí d’una manera o altra hi he temps, habitualment els diumenges després d’haver fet una mica de ‘dissabte’, m’he posat a descobrir i re-descobrir quelcom que tenia pendent des de fa un temps, que és el posar-me davant un paper en blanc i deixar fluir les idees, la mà... Us aviso que sempre he tingut tendència a d’abstracta ( no us hauria de sorprendre gaire això ) i que mai havia utilitzat color, ni aquarel·les.. els primers resultats son els que veieu penjats..

I us deixo amb un parell de reflexions, la primera una xorrada, però real d’aquí i la segona llegida a alguna banda.

Et pots preguntar que és el temps quan obres la porta i sents 1000? 100.000? 1.000.000 .. granotes, cantar sota una lluna plena??

Rage
El Tiempo

hemos olvidado que el tiempo lo hemos creado nosotros mismos, cuando inventamos su medida. Sin embargo ahora lo veneramos, vendemos, compramos y ahorramos. En el momento en que incorporamos el factor temporal en nuestras relaciones, estas se transforman en transacciones, contactos, entrevistas. Dejaron de ser gratuitas, ya que ponderamos lo que ganamos y perdemos en una trasaccion.


Bajo la sensacion
I després d’aquests dos ‘post’ més des-ubicats i un tant més personals, la propera setmana torno amb coses més ‘indies’. Bons ‘tots sants’ ( pels panellets que ja us haureu menjat ) i començament del fred. Aquí refresca una mica a les nits, però seguim anant amb samarreta a tota hora!

Sin sent ido

cuideu-vos!
Watch your Step

Sorprendre’s

Sempre he considerat ( es diu ) que una persona se sent / està viva, sempre que conservi la capacitat de la sorpresa, de sorprendre’s a si mateixa, de veure amb ulls nous, d’infant que es diria, situacions noves i no tant noves, redescobrint-les i redecobrint-les en el decurs del dia a dia, sigui en moments més especials, o especialment quan estem immersos en una monotonia en principi gens atzarosa.

I n’hi ha que pensaran.. clar, això és fàcil dir-ho quan estàs a la India durant una colla de mesos fent ben be noseque, o de viatge per Kenia disparant milers de fotografies amb una càmera del darrer model amb millions de megapixels a animals que sembla estiguin posant per a tu, o en una passejada pel mig de Bagdad fen-te passar per ianqui...

I tindran una part de raó, per que tots en tenim de raó en certa mesura...

I aquí estic, en un racó de mon qualsevol, preguntant-me sobre la mirada al front de la qual hi ha algunes de les petites coses amb les que un es pot sorprendre.. però no només aquí... seguiu llegint sisplau:









Sorprendre’s quan entres a la classe de ‘tailoring’ ( costura ), i sents que hi ha algú amb una mirada diferent, sense saber el que es, i sense gosar a mirar massa directament, descobreixes entre la penombra un parell de ulls verds al bell mig del país dels ulls foscos, descobrint la bellesa de la singularitat que potser només atorguem els de fora.











Que només de tant en tant, o de molt en molt, t’atures a contemplar una posta de sol, i es llavors quan et dius que ho hauries de fer més sovint això, ja que tant poca cosa et dona la contemplació de la bellesa en estat pur, i et sorprens vivint de una manera que no acaba de ser la que vols.... i on hi caben moltes més postes de sol!















Adonar-te’n, que de una serp no et preocupava més que el saber si un dia arribaries a provar la seva carn, quan de sobte aprens que les hi tens una mica de por, ja que saps que les tens molt a prop i que n’hi ha de molt verinoses. Sorprendre’m no tant valent amb aquestes coses com em pensava... ( i aquesta estava ben morta )

























que de verds n’hi ha, però és quan dies després llegeixes que a molts mons de distància, s’han tancat definitivament els dos més famosos ulls blaus de la història del cinema, i camí del dentista per enèsima vegada, ja fart de que et prenguin el seient amb motius que no entens, no vols cedir-li el seient –ningú ho fa penses- a un vellet, al cap d’una estona voldries que la seva mirada fos una mica teva, dons dos petits universos de mar blava captiven totalment la teva mirada. Sorprendre’s de la petita mesquindat que tots portem a dintre, i de que malgrat això no som dolents del tot, ja que hi ha segones parts que ens permeten ser millors sempre que reflexionem sobre la primera...





















Vagant per l’andana de busos de un lloc en el que no vols estar gaire estona ( camí del dentista ), en mig del no-res, perplex per no fer res davant – ni jo, ni ningú- una escena que segons com denominaríem de ‘violència domèstica’, quan saps que ‘allà’ segurament prendries part d’alguna manera, però que ‘aquí’ consideres que no es ‘problema teu’. C’est la vie!!

( l’escena tenia un punt surrealista, dons la que suposo era la mare, li fotia cops de bastó al suposat fill que semblava que no hi era tot .. això si, amb un cert ‘carinyo’ )




















I amb una cosa tant simple, tant autèntica, reneix el somriure, la mirada de la bellesa....


Per que en un o un altre moment, encara que establerts en una certa monotonia, s’encén una guspira interior que dona peu a la veueta interior que t’empeny a dir-te.. ‘demà sortiré de casa amb uns altres ulls, miraré amb curiositat, cap a fora i cap a dintre, i em deixaré penetrar per l’esperit de les coses petites’....

Però per que demà? Gira una mica la mirada i comença a aprendre, a gaudir!!

Aquí està el repte de sentir-se viu!


diumenge, 12 d’octubre de 2008

Anar al Dentista... a la India ( es llarg !! )

Aquesta és una d’aquelles coses que mai desitjaries trobar-te en la situació de que et fos necessari quan estàs voltant món, malgrat que val a dir que amb el meu historial ( es diria que la meva boca és un poema, o també podríem dir que és la reserva federal, per la quantitat de diners que hi ha enterrats ) i una estada de nou mesos per endavant, tenia molts de números per que em toqués!!

I es així que fa unes tres setmanes començo a notar mal en un queixal, en concret el primer premolar inferior dret ( pels entesos i els que recordin el batxillerat ), pel qual per evitar que la cosa vagi a pitjor ( evidentment la por escènica apareix en escena.. com serà la sanitat aquí? ), truco a la companyia amb qui havia agafat la assegurança de viatge per començar a fer tràmits, i alhora pregunto per aquí sobre la millor clínica dental a Chennai per si les mosques no em convenç gaire el que m’ofereixi la assegurança ( i aquí és on apareix la supèrbia del occidental de passar per damunt de tot i tothom i fer valdre els Euros, comportament que intento no tenir en altres àmbits, però la salut en aquest cas –ja sabreu com son els mal de queixal- m’ho justifica tot ).

Tinc la en principi ‘agradable’ sorpresa, que la asseguradora m’ofereix el mateix ‘Apollo Hospital’ que m’havien informat com la millor opció ‘privada’, essent aquest una cadena d’hospitals privats a la India que entre altres es nodreixen de molt de ‘turisme de salut’ occidental on hi ve gent a fer-se transplantaments total de genoll, de maluc, i altres històries, tot millorant el cost i sense llistes d’espera.

En un tres i no res concertem una visita pel cap de un parell de dies ( i en això val a dir que l’efectivitat de la assegurança ha estat total ) dons el mal era suportable, i el dia a l’hora concertada, després de més de tres hores entre bus i tren, i desprès de la típica disputa sobre el preu amb el conductor del rickshaw, en presento a l’Apollo Hospital, on a l’entrada principal hi ha un tipus amb vestit de gala – a la india- i turbant que va obrint la porta a la gent que arriba. Però no, aquesta no es la meva porta i em dirigeixo a una altra entrada on hi ha el registre d’admissió per estrangers.

Bones paraules, somriures, paper que cal omplir, esperes no gaire perllongades amb la sensació de que et passen per davant dels altres i per fi m’envien cap a la planta inferior, al despatx 45 on hi ha el doctor Shilpa. Més papers i esperes, mentre em pesen ( merda, no m’he aprimat!! ), m’intenten agafar la alçada, però com no arriba, se la comunico jo mateix, em prenen la pressió... ( caram, tot això no t’ho fa el dentista d’allà ).. tot bé!!

Una visita al bany per deixar les dents ben netes abans de mostrar-les en públic i ...!!

Sorpresa, el doctor Shilpa és en realitat la doctora Shilpa!! Un pas endavant per les dones aquí, em congratulo!

Hello, hello.. però segueixo tenint problemes per entendre l’anglès dels indis... i després d’una exploració, diagnostica que cal fer una radiografia, però que allà no fan radiografies!! Mon dieu!! Un dentista que no fa radiografies!!

M’explica que em derivarà a l’Apollo Dental Hospital on em faran els X-Ray i desprès ja veurem.. Primer Round!!!!










Un autorickshaw després ( massa car per lo aprop que estava tot plegat ), em presento al lloc que sense dubtes m’havien d’haver enviar primer de tot. Hello, hello... yes, Mr. Francesc ( Agrrrr, ningú m’anomena així mai!! Ja tinc feina pel registre civil quan torni! ), please seat!

En poca estona, en el que ja si que te aspecte de clínica dental malgrat el toc indi ( detalls més endavant ), tinc la radiografia feta i la diagnosi de que no es tracta només d’una càries i que em cal fer un `root canal treatment’.... Ummm, penso jo, això deu ser una desvitalització, una més en el meu llarg historial .. tirem-ho endavant!

Fixem dia i hora per la propera visita ( i això voldrà dir llevar-se a les 6 del matí per poder estar aquí una mica abans de les 11 ) tot esperant que tal com estic habituat ho tingui tot resolt a la propera visita i amb un cost ‘indi’ que cobrirà directament la asseguradora.

Ai, ai, quan les coses han de passar, passen!! I t’ho pots agafar de dues maneres, a les bones o a les dolentes, però va ser a les dolentes quan a la segona visita i després d’haver-me tret l’empaste anterior i posar-m’hi un noseque que em calma al dolor, em diuen que la asseguradora no cobreix la despesa i que el cost total ( degut a que m’han de posar una peça ceràmica al damunt ) pujarà a 6000+10000 Rupies ( uns 250 € tot plegat ) per la endodòncia + peça, i jo l’hauré de pagar aquest total!!!

Recoi, en aquests moments és quan vols estar a casa!!

Vençut el primer impacte, trucades al dentista de Girona i a l’Yves ( protèsic... molts records eh! ) per saber si allò que em volien fer era normal i el preu no era una presa de pel... parlar amb l’asseguradora que em diuen que cobreixen fins als 60 € de la polissa, però que no poden fer el pagament directe i que m’ho reemborsaran en tornar..... ara ja més tranquil, aquest ha estat un procés similar al de demanar una hipoteca per primer cop, quan no tens ni idea de on t’estàs posant i necessites d’algú de confiança que t’assereni i et faci tocar de peus a terra!!



















Total, cara a la tercera visita està decidit que no passa res, qui paga mana i qui cobra descansa, tot i que jo em quedo més descansat que no pas amb la sensació de manar res!! Em toca la part ‘contundent’ del procés i realment ho és... després de les esperes típiques en un sala d’espera on s’amunteguen equipaments nous, pots de pintura i altres estris davant l’estàtua d’en Ganesh ( aquest noi fill de la Parvati a qui el seu pare Shiva va tallar el cap en un atac d’ira, i per tal que la seva mare no s’adonés del tema li va posar un cap d’elefant que hi havia pels voltants ) amb unes espelmes per tal que ens acompanyin i donin sort ( quin lloc tant adient!! ). Apareix el doctor Pradeep que inspira certa confiança i entro cap a una de les sales de tortura.. ui, vull dir de visita.

La punxada és poc més dolorosa que la que em posarien allà, però segur que els nervis hi influeixen en la percepció del dolor, i comença la feina!!

Cada cop em semblen més evidents les diferències amb qualsevol odontòleg d’allà, i no només em refereixo a la sala d’espera, ni a l’equipament ( estris, maquinaria de tortura.. ) italians ( apart de uns plàstics diguem-ne macus, però de qualitat millorable, mai he tingut gaire confiança en la maquinaria de precisió italiana... tot recordant molts aspectes d’haver estudiat disseny industrial ), sinó a determinats estris –petites llimes- que estan evidentment torts i que han de ser introduïts a la meva boca en breu!!

Això si, cada cop que entren es posen uns guants de làtex nous!!

si ho poguessiu veure d'aprop... i portava molts de dies axi aquesta aixeta de dintre la consulta!!









Marxo amb un bon forat a la dent, un altre a la butxaca de 6000 Rupies i una quarta visita per endavant, em recepten un ‘pain killer’ ( assassí de dolor ) que no compro per tal de saber si el mal serà suportable ( suportable si ho va estar, però va durar quatre dies!! També tinc una vessant masoquista jo! ).

Ara ja he decidit moure’m en bus per Chennai dons amb els rickshaw tinc la mateixa relació que amb els taxis... desconfiança, especialment quan has de negociar el preu per cada trajecte... tornada Vedanthangal via Tambaram i Chengalpattu.

Quarta visita, i amb aquesta ja porto unes 24 hores de viatges, avui m’han de tapar el forat i deixar-m’ho preparat per posar-hi la funda ceràmica, alhora que m’han d’agafar mides per fer-la!!

Una espera curta – amb pintors caminant descalços per la sala d’espera- dona pas a tres canvis de sala de visita ( em sembla que totes les que tenen ) en les que em fixo en les aixetes i armaris bruts, el fet que no treuen les cortines per pintar, el desordre general als armaris, els cables pelats de un dels torns amb el que et foraden les dents, i que estan canviant l’equipament italià per un de brasileny..¿?... i els canvis de sala impliquen també canvi de metge que m’atén, acabant amb una metgessa que no m’inspira gaire confiança pel que mig entenc dels seus comentaris entre anglès i tamil amb la seva companya, i sobretot pel fet que ha de demanar ajut a un altre doctor que acaba fent la feina ell mateix ( desgraciadament no tota, dons la mateixa doctora ha de repetir el ‘filling’ que em fa. I aixó ho vaig entendre perfectament !! )

Could you please come back tomorrow?? Recoi, tenia concertada visita pel mateix dia més tard per tal d’agafar les mides per fer la funda, però ara em diuen que per qualcom que durarà 10 minuts, faci 6 o 7 hores de viatge més!! Emulant a l’Asterix penso:

Estan bojos aquests indis!!

No costa gaire explicar de nou el que em suposa venir al dia següent, i després d’una altra espera que gairebé ni em deixa començar un sudoku de un diari local, i molt abans del que tenia previst, ja m’han introduït a la boca uns motllos amb una pasta d’olor a xiclet que em treu el negatiu de la boca i que em portarà a la visita de tres dies després on ja tindran feta la meva primera peça ceràmica, la qual cosa no deixa d’excitar-me una miqueta, encara que no es tracta de unes sabates noves!!













Bé, cinquena visita, aquesta ha de ser la darrera, així ho espero dons ja porto unes 30 hores entre busos i trens, escaldat, apretat, suant com a les saunes, cedint el seient per que ho diu un cartell que no pas per cortesia ( una història apart )... en definitiva una mica fart del tema ja!

Quan arribo no hi ha llum, un dels típics talls de corrent que afortunadament no m’ha enganxat amb el trepant a la boca. O torna aviat o caldrà engegar el generador, però la sort ara està de cara i en breu se sent de nou l’aire condicionat... bufa que bé!! El negatiu del dia passat s’ha tornat positiu, i sobre ell la nova peça que espero m’acompanyi molt de temps sense adonar-me’n. Son només 10 minuts i llestos, teòricament només em costarà una o dues setmanes acostumar-me a les sensacions de una nova peça que de fet només n’és mig de nova. Aprofito vist que només me’n cobren 8000 de Rupies ( eren 10.000 en principi ), faig una neteja dental d’aquestes que diuen ens hauríem de fer un cop l’any i surto amb un somriure ‘nou’ que ja toca!





















Ara em queden unes horetes més de bus i tren en que penso gaudir dels detalls del perdre’m ( agafo un bus que no tinc clar on em portarà, però no importa ).

Vull oblidar quan la dentista jove li deia a la seva companya que s’havia equivocat i que ho havia de tornar a fet ( i en anglès a sobre com si jo no l’entengués! ), oblidar però aprendre del moment de indefensió de quan et diuen que ho has de pagar tot tu, oblidar les hores de bus ( les de tren son més entretingudes ), oblidar el mal que em va fer durant quatre dies.... i recordar aquell gustet de xiclet que m’evocarà tot el que hagi aprés amb aquesta història!!










To chew or not to chew..!! es quelcom que s’haurien de preguntar molta gent quan no es cuida gens les dents ( i no tot es qüestió de dentista, que la higiene diària es a l’abast de tothom ). Si puc aconseguir fotos en un proper post us parlaré dels problemes dentals de la gent aquí.












Ah, i un remei casolà que al final no m’ha calgut provar.. el coneixeu? M’han dit que si aguanteu el regalim del seu gust haureu superat el mal de queixal! Això si, desprès al dentista!

divendres, 10 d’octubre de 2008

La ‘Puhja’ ( sonava així!! )

Els dies 8 i 9 d'octubre son festius a la India. Dos festius més de la gran col·lecció de dies ‘festius’ que tenen, malgrat que això sembla que només serveix pels ens estatals, ja que gairebé tots els comerços estan oberts com a qualsevol altra dia sigui festiu o no.











aquests dies celebren la 'Puhja', un ritual pel qual agraeixen tots aquells mitjans materials que els permeten viure o fer feina. Per deixar-ho més clar us explicaré com ho hem fet a la oficina, on teòricament s’havia de fer feina després del ritual, però on al cap de tres hores ja no hi quedava ni l’apuntador!!

El primer pas de tot plegat es fer neteja del lloc i dels estris, fer dissabte vaja ( el que aquí es fa els divendres diuen.. )!!, pel qual hem buidat de trastos que de vegades ni sabies que eren allà, una bona escombrada, reservar un raconet per fer la pregaria i tornar a posar els trastos a dintre.

Seguidament s’ha decorat profusament el local amb banderoles ( com les de les festes majors d’abans, però neo-kitsh ) alhora que les noies anaven ‘marcant ‘ amb una pasta, com les que et posen al front quan et beneeixen, tots aquells objectes significatius per la activitat diària ( per enumerar-ne alguns .. ordinadors, cinta mètrica, els plànols del futur centre de reforç escolar, la caixa dels calers, la perforadora, l’escàner, la calculadora, el tant necessari generador d’electricitat que fem servir a diari pels continus talls de llum...bé, molts estris!! Curiosament no han ‘marcat’ ni els arxivadors, ni les taules ni les cadires.. ), i en molts de ells també hi posaven un flor –natural aquesta- al damunt.










Alhora també calia netejar els vehicles ( un parell de motos petites i les bicis ) per decorar-les també amb garnaldes de flors, talls de palmera bananera
( es una decoració fonamental sempre que es realitza una celebració, situant plantes senceres a banda i banda de l’entrada ),Carbassa ( amb la prèvia introducció de un pols vermell ), coco, plàtans, llimones –minis-, fulles de noseque, arròs ‘inflat’ com el dels ‘Crispis’ que en diuen genèricament ‘Puri’, uns dolços que estan d’allò més bons, boletes de naftalina per cremar i altres ofrenes que sobrepassen la meva memòria, estaven preparades també per quan arribés el seu moment davant l’altar o més enllà.



















Comença la cerimònia intima davant el petit altar improvisat allà on posem
el combustible del generador, i en una cerimònia que dura poc més de 3 o 4 minuts i on posem les mans tres cops (??) damunt un petit foc per dur-les tot seguit a la cara en signe de recepció i el la que ens posem pasta d’aquesta al front fent un parell de punts taronja i vermell, sembla que tot s’ha acabat, però no, ara toca sortir fora per tal de que l’edifici rebi les seves benediccions.








Mentre tot ‘l’staff’ estem palplantats a la porta un veí agafa una mini llimona amb unes pastillestes d’aquestes de fer foc i després de presentar-nos-la.. ‘aquí l’staff, aquí la llimona’, s’ajup per esclafar-la contra el terra en la nostra direcció. Tot seguit fa el mateix amb el coco, presentant-lo també als vehicles, i portant-lo ara a un lloc mes dur ( la carretera ) per assegurar-se de que esclata adientment.












Li ha tocat el torn a la carbassa, que jo abans pensava que era una síndria verda, i ara l’home marxa a fer el volt a tot l’edifici ( la cabana val a dir ) després de les presentacions típiques, i després marxa a la carretera un altre cop. Es important que aquests elements esclatin bé i les parts vagin en moltes direccions, sinó mala senyal, o be toca fer-ho manualment!!








Això gairebé s’ha acabat, només falta esclafar el seguit de mini llimones situades prèviament sota les rodes dels vehicles i fer un petit volt per estar totalment ‘santificats’ ( ejem ), i després sortir a repartir a la gent que passi per aquí, munts de ‘Puri’ barrejat amb farina de cigrons i amb sucre de canya, el mateix que m’han estat oferint arreu des de fa dos dies.

Ara començo a lligar caps!!











Clar, i com a organització que som, també hem que fer el mateix acte en el taller de costura, on han dibuixat a terra una sèrie de fantàstics ‘Kholams’ ( figures geomètriques que es dibuixen a les entrades de les cases per desitjar sort ), i també a la màquina de blocs ( on no hi ha ningú actualment, però cal anar-hi tota manera i on tornem a esclafar llimones, cocos, carbasses .. i a menjar ‘Puri’.

















dissabte, 4 d’octubre de 2008

Imatges i Suggeriments

Hola a tots!

aquest es el primer post que escric directament per publicar-lo ( normalment els escric a casa, reviso, elegeixo les fotos i quan es possible ho penjo a blog ) dons els que hi ha al forn no estan cuits, per tant es tracta de unes poques imatges que trobo especiament maques o d'algunes coses que fem aqui.. us faig algun comentari sota elles, pero sobretot us demano ( i es una mena d'experiment ) que em suggeriu temes sobre els que escriure, dons malgrat aqui ni ha molts estimuls, no sempre hi ha paraules per descriure'ls o senzillament fugen del cap fins al proper moment.
Que us sembla l'idea? vosaltres suggeriu el que podeu pensar sobre el d'aqui, quelcom que us hagi quedat dubtes, quelcom que estigueu interesats... i jo m'ho miro i posare les meves paraules!!

Per cert, recordar a molta gent que ja no hi es :(

Gaudiu!!!
Petons i abrasades


Aquest es l'Anhand, una joia de nen, un esquitx amb 13 anys, quelcom aixi com 1m30 poc, 30 Kg, pero tot alegria i somriure. amb uns preciosos ulls en forma d'ametlla, us aseguro que seria un 'best-seller' si els fills es poguessin comprar!

















i clar, moments de relax en tancs utilitzats per regar, que un cop assegurats que estan minimament nets i que no hi ha serps.. a saltar!!