dilluns, 18 d’agost de 2008

Qui dies passa...

Aquesta que aguanto es la bola de mantega de'n Shiva, a la impressionant Mahabalipuram -veure mes avall-, que devia estar molt ben alimentat segons sembla!!


Vedanthangal 17 d’agost:

Es podria dir que no tinc gaire ganes d’escriure dons hi ha una sensació d’estar instal·lat en una certa monotonia, malgrat que aquesta setmana hem avançat en alguns dels temes d’arquitectura [ parlat amb un possible contractista que ens podria fer l’obra, també amb una gent que vindran aquesta propera setmana a fer proves per veure si els interessa fer-se càrrec de la fabricació dels blocs ( ja que la autogestió d’aquest tema s’ha demostrar no gaire positiva ), hem pujat mes de mig metre el nivell del terreny on ha d’anar el centre de la fundació ( després d’una primera negociació sobre el preu amb la que nosaltres no varem reeixir, però un llavors el locals que treballen a la fundació van demostrar la seva vàlua aconseguint un preu acceptable de 130 rupies la càrrega de cada tractor, uns 3.5 m3 ) amb terra que treuen per fer un nou estany a la reserva d’aus ( us n’he de parlar d’aquest lloc ) ], i també alguna coseta dels projectes d’aigua [ tenim a punt el sistema per començar les probes de cloració, malgrat que no tenim gaire clar com gestionar el sistema un cop estigui provat, una de les opcions es deixar-lo a un grup de dones per tal que el gestionin, però implica molta responsabilitat pel que fa al manteniment i hem de demanar al ‘panchayat’, que es diguem-ne el govern local, per tal de que assumeixin dites responsabilitats ], tot i que els maldecaps també hi son presents ( i millors me’ls estalvio sinó m’emprenyo amb l’eficiència india – o es que encara no m’he acostat ni el menys mínim a l’abisme cultural que ens separa? - )


En fi, que de monotonies parlava... i no deixa de ser curiós el molt adaptables que som els essers humans, però alhora la necessitat que tenim de mantenir uns certs ritmes que ens facin sentir potser part d’una historia sigui pròpia o aliena, el qual ens duu a crear-nos una sèrie de rutines, pautes, costums o el que sigui.. i aquest és una mica el punt en el que m’he sentit diversos d’aquests dies ( els de menys acció per suposat ), com arribat de un lloc de mon on tot està estipulat i programat, però instal·lat ara en un altre mon ben diferent però alhora ple de rutines asfixiants... ( i amb això tenim el pensament del dia, jeje ).

Aquest pot passar per esser el ‘post’ més avorrit de tota la serie si no us explico alguna coseta més...


Resulta que el divendres passat -15 d’agost- no era només festa allà, sinó que ‘aquí’ celebraven el dia de la independència del país ( feia 61 anys que per fi es van espolsar als anglesos de sobre ), i va resultar que aquest dia feien a les escoles diversos actes –majorment pujar la bandera embolicada amb flors a dintre, per fer un ohhhh en obrir-la- als que com a membres de la fundació hi estàvem convidats, i en el segon d’aquest actes, a la high school del poble em vaig trobar sense voler entregant regals als alumnes mes avantatjats, i ja em veieu allà tot gran com soc, donant un llibre i la mà a diversos minyons – a les noies només els entregava l’obsequi- tal com si fos un personatge famós de les pel·lícules de bolliwood o de Chennai – de fet les que es veuen aquí estan produïdes a Chennai, la capital de l’estat, i segons diuen jo m’assemblo a no-se-quin actor de pelis d’acció.

I aqui em teniu repartint llibres davant la disciplinada mirada dels alumnes de la High School de Vedanthangal




















I
el cap de setmana passat varem anar a Mamalapuram ( més conegut com Mahabalipuram –perque hi ha tants de llocs amb dos noms?? ), que és un lloc bastant turístic tant per estrangers com per nacionals. La veritat es que tornarem bastant a aquest lloc que va estar afectat per tsunami, però on es pot ‘desconnectar’ bastant de la rutina del poble malgrat que només es troba a dues hores en bus de Vedanthangal. També és un lloc on es pot beure cervesa, banyar-se a la platja si t’atreveixes amb unes onades que deunidó i no t’importa gaire que el clavegueram sigui ben aprop, menjar bastant decentment i variat, i sobretot és un lloc on els clàxons gairebé no sonen!!.

Contemplant el temple de la platja.. desde un restaurant on varem menjar tauro!!





Ah, i per acabar, avui diumenge hem anat a Chengalpattu ( no s’escriu així però que i farem, només està a 1 hora d’aquí i hi anem molt, m'ho acabare aprenent ) i hem fet un descobriment al·lucinant..!!! Un supermercat!! Que tenia aire condicionat, productes de neteja molt occidentals tals com fregalls, xocolata ( feia més d’un mes que no la tastava ), formatge, mantega, melmelades, ... nose, un munt de coses tot atraients si vius a Vedanthangal... resultat, una compra de gairebé 15€, la qual cosa és una fortuna aquí.. i el mes impressionant... tot amb codi de barres i es pot pagar amb tarja de crèdit!!!!

Bé, fins aquí ara entre monotonies i sorpreses

Petons i abraçades

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Pel que es veu, quan vas escriure, no estaves gaire animat... espero que en aquests moments recordis quan abans de marxar, transmities aquelles ganes i esperances en aquest repte que t'has plantejat.
Molts d'anims des de Girona i treu-li tot el suc que puguis,.. aixó t'acompanyarà sempre i una part teva també quedarà sempre allà.

Una abraçada i gràcies per l'esforç (per a mi molt gran) de seguir el blog per deixar-nos gaudir aquesta experiència.

Jordi, el dels camions

Anònim ha dit...

monotonia? si levantas piedras al estilo obelix, si das premios al estilo principe de asturias, si vas a playas al estilo ricachón con criados, si comoes tiburón al estilo... indecente! como te atreves a consumir tiburón!!, aix... espero q si te ofrecen ballena no la cojas. XD

Para monotonia aki la mia en girona, buscando cursos a distancia y tal y cual, peor no encunetro nada q me guste. y en la uoc en temas ambientales no hay nada.

El domingo trabajo de 10 de la noche a 6 de la mañana, y a las 8:30 pillaré un bus cap a lleida. el miercoles de la siguiente semana bajan el toni xavi y julia y al día siguiente iremos a la expo. no se cuántos dias estarán pq creo q un día quieren ir a la expo y al siguiente día volver a zgz para ver la ciudad. PEro weno, q se esten los días q quieran, no tengo porblemas. jej

Mientras tanto yo sigo cabilando como "decirlo" en casa. jajaj

cuidate, disfruta de tu compra de mermeladas y chocolates, y un abrazo!



David

Anònim ha dit...

Hola guapito : )!

Here your sister, recien llegada de Norvege, que debe ser una de las possibilidades de vivència més alejadas a la de la India que hayan! Esta bien esto del blog, me ha puesto al dia de tus vivéncias rapidamente.

Ja, ja, veo que sigues con apego a tu sistema de valoraciones, y que además te pillan por sorpresa algunas cosas, (como la eficacia local en lo resolutivo, la suciedad o el milagro continuo on the road : ) !
Aunque –logicamente- aborrezcas el asunto ese de la globalización, me alegro de que tengas una tiendita más o menos cercana donde abastecerte de productos conocidos, locales o no, de tanto en quando; ya se que muchísimo peor es no tenerlo, pero Dios –por decir algo supuestamente grande- que es duro eso del arroz y las lentejas picantes 30 dias sobre 30 viniendo de donde venimos!!

Por aquí, en el àmbito de familiares y amigos, algunas desgràcias muy tristes, como la de la cada vez más escueta familia Ginesta, que ya debes saber por padres, algunos nacimientos familiares, de los que ya debes estar debidamente informado, padre algo flojucho por unas diarreas traidas de Marruecos, madre afectada por el accidente de Lyn, Anny +J agotados después de las últimas asistèncias a Barbara + etc, y a punto de un descanso corso, y el resto sin variación aparente.
En el ámbito socio-económico la crisis se hace hueco ràpida y eficazmente, mientras que la inconsciencia colectiva todavia se mantiene.

Te mando un souvenir que recibí recientemente con un abrazo bien bien grande y un hasta pronto

Maria

epHedro ha dit...

Això de la tarja és una cosa... jo m'estic acostumant a no sortir sense la meva, per portar menys bitllets. A vegades, ens oblidem de un munt de coses si els nostres mitjans canvien, oi?


Moltes gràcies per mantenir el meu català viu, tot i que a vegades et podria corregir jo... hahaha.

lluis ha dit...

Jajaja m'ha divertit molt l'escena de la entrega de premis i la cara que debies fer quan t'ho van demanar, suposo que et vas preguntar al principi si sera per lo alt que soc, o per que soc occidental, o per lo que sigui, i tararí perque t'assembles a un actor de Bolywood jajaja divertidissim, ja m'imagino les nenes mig histeriques quan els hi feies el peto corrent emocionades als braços de les seves mares...'es taaaaan guapu!!' (en indi clar). ANimus!