dijous, 31 de juliol del 2008

Globalitzacio

16 dies ja...

Es més que evident que estem en un mon globalitzat per bé i per mal, entre altres coses ho mostren el fet que jo estigui en aquest racó de món no només per passar una estona ( llavors es tractaria de un viatge, i viatgers n’hi ha hagut des de sempre ), sinó per fer-hi una tasca que ara no ve al cas ... en fi, quina seria la meva sorpresa quan fa uns dies estàvem un diumenge al mercat de Pondicherry –ciutat que dubto gairebé ningú dels que llegiu el post visiti mai, tot i que val a dir es pot considerar turística i que conserva part del seu passat francès i de la que algun dia caurà un post sobre aquesta ciutat i la seva veïna Auroville-, meravellant-nos per unes parades de peix de les quals pocs de nosaltres en menjaríem, d’altres de pollastres on el sacrifici de la bestia es perpetrat davant els teus ulls ( contraris a la tortura animal absteniu-vos ) i de parades de tota mena de articles que ràpidament et desperten la occidental necessitat de consum i que ens serveixen per aprovisionar-nos de una cadena i un candau per tancar les bicis, fins que de sobte, tot observant unes fruites del tot desconegudes ( evidentment sabia es tractava de una parada de fruites per l’existència de altres tipus coneguts com pomes, prunes, plàtans,pinyes, magranes o el ara ja conegut mango ), em fixo en un formós munt de taronges perfectament ordenades en forma de temple hindú que curiosament duien una petita enganxina que em va cridar l’atenció dient-me ‘mira’m, mira’m’ i sobre les que es llegia ‘Valencia’.. però no pas la del ‘pim pam’ Fallero, sinó que en petit hi deia ‘USA’, es a dir taronges valencianes provinent dels EUA.... Mon dieu!! Fugim d’aquí!!

I no tens temps de sortir de la sorpresa inicial per fixar-te el les caixes que coronen tota la pila per veure que han estat contenint pinyes de la multinacional ‘Del Monte’ ( i no vull parlar d’aquesta gent que sinó m’emprenyo ) amb origen Chile....

Qui entengui aquest món que el compri!!

Us ho puc prometre amics meus, en aquest país en el que em trobo es produeixen moltes pinyes, i potser no son de color taronja, però tenen taronges amb un nom impronunciable, de color verd per fora, però amb gust de taronja i te les pots menjar igual que les de València ( Spain o Usa ).

Perquè caram cal portar coses de tant lluny amb tot el que implica aixó?

Ara aneu a fer un volt pel mercat i mireu de on venen les coses que compreu... i veieu si la consciència va per davant o per darrera dels actes!!

Clar, també em cal comentar-vos la meva sorpresa quan apropant-me al taulell de la botiga de l’Edwin ( així li diem, tot i que no se el seu nom en realitat, malgrat que es tracta de una de les dos botiguetes que disposen de nevera, per tant de begudes fresques, que hi ha a l’encreuament de camins on fem gran part de vida, i per tant un punt de referència essencial ) i em fixo en els pots on tenen ordenades les galetes i altres petits plaers que ens donem aquí per un miserable preu, quan llegeixo ‘Solano’, apareixent davant els meus ulls un munt de cremosos caramels d’origen ‘spain’ envasats unitàriament i a disposició del públic indi perdut en un racó de mon.... evidentment NO el vaig comprar.






i per sortir una mica del rotllo aquest, una foto de la visita que varem fer a Kancheepuram, on hi ha temples inmensos i no s'enten res de res de una religio majoritaria ( l'hinduisme ) on cadascu la practica com li sembla, aixo si, sempre de manera molt sorollosa. En el temple en questio hi havia un arbre sant de mangos al que voltaves en sentit horari i rebies una benediccio ( donatius son benvinguts ).
A la foto amb l'Helena i la Llum!! ( samarreta de LB )

Salut i al tanto amb el picant del menjar

dilluns, 28 de juliol del 2008

Moure's per aqui -Taxi a Chennai-

Vedanthangal, 24 Juliol

Uff, avui hem anat a Chennai –Madràs- per questions de feina, ens haviem d’entrevistar amb el director de la Tamil Nadu Foundation, que es tracta d’una fundació d’origen ianqui amb la que sembla ser que col.laborem ( o ells amb nosaltres ves a saber, tot i que de fet el lloc on resideixo pertany a un centre d’ells.. en fi.. ) i també havíem de comprar Hipoclorit de sodi ( es a dir clor ) per un projecte de potabilització d’aigua que s’està engegant per aquí, i que val a dir fa bastant de respecte que estigui a les nostres mans el posar clor en una aigua que desprès algú es posarà a la boca i s’empassarà ( si, si, podeu començar a pensar qui es el qui mana sobre l’aigua que surt de les vostres aixetes..!! però si us plau no us poseu a consumir ampolles de plàstics com uns embogits eh!! ).

Total, que a les 8 del matí havíem de sortir en taxi cap a Chennai ( 80 Km desde el poble ) però fins a 2/4 de 9 no ha aparegut tothom i per tant ens hem pogut prendre un te a ca la Fatima ( 2 rupies, uns 3 cents d’€ ). Apareix el vehicle en qüestió, un tot terreny de marca Tata ( India ) model Scorpion, on ens havien d’encabir 4 catalans, un suís colombià, un indi, en Yuveraj ( que treballa per la fundació ) i el conductor òbviament també indi! Configuració 2+3+2 tot correcte! Només sortir la primera sorpresa...tenim aire condicionat!! Visca!!! Les properes 2 o tres hores sembla que seran quelcom més suportables que de costum.


Als pocs metres queda clar perquè cal conduir un tot terreny en aquest país, carreteres n’hi ha i moltes, però qualsevol similitud amb el que es defineix entre tres punts, es a dir, un pla, serà pura coincidència al llarg de tota la jornada, apart de que les carreteres locals estan bastant lluny de estar dimensionades per tal que passin dos vehicles alhora sense tenir una sensació d’infart constant i havent de posar les rodes esquerres – recordo que aquí es condueix al revés que nosaltres.. tot i que no el l’únic que fan al revés- al voral tot sovint ( aquí el mes xulo o el més gran es quedarà amb les quatre rodes sobre l’asfalt ). Al cap d’una estona entrem a l’autopista... mon dieu!! D’això en diuen autopista!!! I nosaltres ens queixem!! Per començar això de que la gent ocupi el carril lliure de més a l’esquerra és pura fantasia, per tant com al xofer li agrada anar lleuger la sol.lució es clara, per alguna cosa es va inventar la lletra ‘Z’.. per fer zigua-zagues, i tal dit tal fet, comença a esquivar camions vells –tots- i pintats de estrafolàries maneres amb cares de dimonis al davant i al darrera i sempre amb un ‘sound horn’ i un ‘air brake’ pintats per avisar-te que ni t’escoltaran la botzina ni frenaran per tal que passis.

Arribem a una mena de peatges amb gent endormiscada dintre unes cabines als que cal ensenyar una mena de carnet que ben segur es tracta de un ‘soc un conductor suïcida i m’atreveixo a conduir a l’India’ i seguim cap a Chennai. Ja l’havíem passat d’aquests, però segons ens apropem a la quarta ciutat d’aquest país ( uns 7 milions d’habitants ) la densitat de transit es comença a fer insuportable, i cada cop mes sovint ens trobem tanques situades al mig de l’autopista tallant el carril central i la fi de les quals es facilitar la incorporació dels vehicles que venen de l’altre sentit.. Si gent, en aquest país es surt de les autopistes creuant el carril contrari i si et cal pots fer un canvi de sentit en qualsevol moment.. ah, i ja que hi son, les tanques també porten publicitats entre d’altres de les múltiples clíniques locals on podries morir d’una infecció!!! I es que encara estic flipant i no deixaré de fer-ho en tot el temps que passi aquí!!

Espera, espera, que hi ha una bici al carril central... (Si, el tiu de la moto circula entre nosaltres i la vorera.. i aixo es normal aqui)

Que fa aquest tiu creuant caminant per aquí al mig?? No estem en una autopista?

Com pot ésser??? Estan tots bojos!!!

Tot i així seguim i seguim, i desprès de conscienciar-me que el que hagi de passar passarà em dedico a gaudir ( en el sentit de deixar de patir ) del viatge...

Tot i així hi ha moltes coses d’aquest caòtic trànsit que no deixen de sorprendre’m, aqui en deixo anar algunes que suposo repetiré i/o ampliaré més endavant:

‘Tata’, es una paraula que en llengua tamil pot voler dir ‘adeu’ o bé ‘avi’ si sou capaços de posar la llengua correctament –impossible-, però també és la marca de cotxes més extensa. Aquesta es evidentment India, i sota aquest nom no només trobem cotxes, sinó també altres vehicles, ventiladors o telèfons mòbils.. en fi, apart d’aquesta marca, també trobem algun ‘Mahindra’, una curiosa marca d’estètica dels 60 de nom ‘Ambassador’ –quasi tots ells taxis- i tots els moto-Rickchaw ( una mena de tricicles motoritzats que trobes fins i tot sota els llençols ) de marca ‘Ape’ i ocasionalment algun ‘Toyota’

( uns dies després a la ‘pija’ Pondicherry he vist un BMW i una parell de Mercedes, tots ells d’alta gama )

Menció apart els millers i milers de motos per metre cuadrat que et passen per arreu, carregades fins amb 4 o en algún cas 5 persones, però només vull esmentar la ‘Royal Enfield’, una preciositat de moto clàssica, herència de la dominació anglesa –potser una de les poques coses bones que van deixar aquí-... Honda, Yamaha i moltes marques locals totalment desconegudes per a mi, això si, totes elles de petita cilindrada –menys mal!!!-.

Sobre les motos... diguem que el vendre cascs no deu ésser un negoci gaire lucratiu ja que els pocs que he vist ha estat a la ‘gran ciutat’ i gairebé tots ells de color negre :S

I penso... no m’ho puc ni creure, no he vist ni un accident!! i tal com condueixen aquí el normal hauria estat trobar-me el carrer ple de cadàvers, però aquí els vehicles no tenen cops ni gairebé ratllades a la xapa.. Sense dubte aquí hi ha intervenció divina, ara se que hi fan tants de temples arreu!!

I una darrera dada sobre els cotxes.. tots ells son de colors son bàsics, essencialment blancs!! no he vist gairebé vermells, cap de blau ni de verd..ni de ... no entenc res!!

Seguiré deixant-me impressionar per aquest merder!!

Petons i abraçades





i de comiat una foto del mercat del peix ( de mar malgrat estem a bastants Km de ell ) al nostre poble..

divendres, 25 de juliol del 2008


Vedanthangal, 22 de juliol
El darrer dia necessitava escriure alguna cosa per sentir-me prop de vosaltres i per això vaig posar allò del totxos, que no deixa de ser veritat... vaja, que ahir, es a dir dilluns 21 varem tenir allò que es diria un ‘motí a bord’ quan els treballadors que fan els totxos ( mes endavant us explicaré per han de servir aquest totxos ) volien cobrar també l’hora de dinar. No parlaré sobre la proverbial eficiència india en qüestions constructives ( per no tallar-me les venes i tirar-les a una paperera... ah no, que aquí no tenim papereres i tot va a terra!! ), ni tampoc sobre les nostres organitzatives (algunes que altres venes també caldria tallar ), només comentar que senzillament al·lucino amb el món ( si, el de tots nosaltres ) en el que vivim!! Ens agrada complicar-nos les coses d’allò més, i de passada complicar-li la existència al proper!!Avui m’estava fent unes notes en una llibreta de imperceptible gruix de paper comprada aquí ( 12 rupies, aprox. 16 cents d’€ ) i ja no sabia si havia d’escriure sobre la gent d’aquí o els d’allà que estem aquí, ja que les queixes son constants entre nosaltres ( com allà on esteu vaja, que estem/esteu instal·lats en aquesta ‘cultureta’ on val queixar-se per tot però on treballar, implicar-nos i sacrificar-se per res costa massa oi? ).Ja veieu que estic queixos amb tot plegat, però on estic hi ha molta feina a fer ( en primer terme educativa ) per totes bandes, per la nostra i per la dels habitants d’aquí si es que la seva vessant cultural- religiosa- tradicional no els impedeix intentar viure millor que el que ho fan ara, però això es quelcom que he de seguir investigant, tot i que no trobo sigui massa el moment per a mi per disquisicions religioses!!. En tot cas si les religions condicionen l’existència humana, aquesta gent està bastant condicionada ( com el 90-99% de la població humana potser?? ) Anant cap a una altra banda, en un no res ja farà una setmana que vaig arribar aquí, i avui hem definit amb en Martín ( el meu company de habitatge, que es un noi colombià- suïs mig arquitecte ) l’espai –ara cadascú tindrà que que podem anomenar una habitació- que compartirem entre tots dos fins al novembre que es quan ell marxarà. Ah, m’agradaria felicitar a la Mariona pel dia 23!!! Ja fa molts anys que ens recordem l’un de l’altre ni que sigui dos preciosos instants de l’any eh!! Petons a pilons! Ja se que encara estic molt dispers i que no relato res del que es podria esperar, de l’Índia, del dia a dia a Vedanthangal, de la gent, etc.. però ben segur que d’aquí no res començaré a escriure sobre això, em cal impregnar-me mes sobre això d’aquí que ara per ara em supera en quan a mentalitat... Per ara cap xoc excessivament colpejador ( potser és un excés de TV per el que la realitat llunyana es torna quotidiana perdent la capacitat d’afectació i per tant de sorprendre’ns? )
Fins molt aviat!!Ps: per cert, ja que canviat els ‘settings’ i tothom pot deixar comentaris ( els que no teniu blog també... heu de triar que sigui anònim )



Aqui us deixo una foto ( el video no es carrega ) en plan reflexiu de una visiteta a Kancheepuram, coneguda per les sedes i els temples...

Dema mes.. espero!

dimarts, 22 de juliol del 2008

+ Calor!!

Persisteix la mateixa calor i suant a totes hores fa dificil fer res sense enganxar-se a tot arreu ... ecccssss, Ufffffff, ohhhh.....
Aquest cap de setmana a Pondicherry i Auroville, una freakada francofona desde on podre pujar mes info i fotos.. Hi vaig a veure com es fan els totxos alla ja que nosaltres no els sabem fer!!

Fins el cap de setmana que ara no em surten les paraules..
Segueixo flipant molt i molt.. que leeeeeents!!

Petons

divendres, 18 de juliol del 2008

Calor!!!


Vedanthangal, 17 de juliol

Calor!! Aquesta es la primera impressió en arribar fa dia i mig a l’Índia tot baixant del avió a les 4 de la matinada a Chennai –antiga Madràs- i desprès de que l’estimada Iberia casi ens fes perdre la connexió a Londres.. conseqüència, sense motxilla coma mínim durant 5 dies fins al proper vol, però es pot sobreviure amb quasi res on una mica es molt!! Ah si, comentar la classe ‘Blue’ de British Airways on ens vàren posar amb en Martín gràcies a nosequin caprici del destí.. la copa de Piper Heidysek per començar ja ho diu tot, i que al veí de filera no el vaig veure en tot el viatge mercè a la cortineta també cal comentar-ho!!

Arribem a Vedanthangal desprès de poc més d’una hora de viatge en taxi fent ziga zages pel que se suposa és una autopista amb cartells publicitaris al mig de l’asfalt, on oblidant una mica la calor regnant no vaig poder més que impressionar-me constantment per les imatges de vida de tota mena que trobes arreu i que son difícils de valorar ara mateix i sobre les que qualsevol opinió no tindria raó.... aquest és un altre mon no comparable!!

Ara per ara només puc relatar petites imatges al vol:

Calor: tot el dia, tota la nit, pel que em diuen, tot l’any

Aigua: ( Tany en llengua Tamil ) em cal a tota hora ja que la que em surt per tot el cos sempre pot arribar a superar els 4-5 litres al dia que ingereixo

Botzines a milers i a tot hora: o t’apartes o t’aparto o ens apartem

Somriures: sabent l’importància que les hi dono, és un bon lloc per estar!!

Nens i nenes: arreu, molts, amb pell ben bruna cabell i ulls d’atzabeja com la d’en Platero. Bells, trepes, amb llum al rostre, curiosos

Purule: no t’entenc

Po: marxa.... ( especialment als nens)

Ma dreta, dons l’esquerra és impura.

Arròs, arròs i arròs.... potser que algú m’enviï alguna cosa per anar de ventre ( sempre mengem a casa la Fatima per 20 rupies ( uns 30 centins d’€ ) el plat del que ens posin –que serà arròs en una o altre forma amb un ves a saber que és i que sol estar molt bo.

Les meves pors d’ara: no entenc res de com funcionen els busos i possiblement els trens.. arggggg em perdre i no podrè viatjar!!! No entenc l’anglès de la gent que parla anglès aquí!! I se suposa que tinc un cert nivell ??

Ah, aquí estem en Lluis ( coordinador ), la Llum, ( futura enginyera química, fins a principis de setembre ), l’Helena i en Martín ( futurs arquitectes, fins a setembre i final d’octubre respectivament ) i des de avui l’Ana ( Educadora social )

Ara per ara tot tranquil però amb molt de respecte per la temporada que m’espera!!

Paciència!! voldria penjar mes fotos, pero la conexio no em deixa :(

petons

dilluns, 14 de juliol del 2008

:D - 15 de juliol

Per que no confessar-ho, una mica espantat!!!















en poques hores serà un pas endavant amb la sensació que aquí ( que ja serà allà en el proper post ) el temps, les coses, s'hauran aturat durant dos mesos.
Tothom em repeteix l'idea que me'n vaig per un embaràs, i no aneu mal encaminats, ja que 9 mesos donen just per gestar quelcom nou, un naixement d'un nou jo que intento re-inventar dia a dia.
Deixo coses enrere , però sobretot m'enduc moltes coses -apart d'una motxilla com a límit d'equipatge que segur tornarà molt més lleugera de pes i molt més plena d'emocions- i especialment m'enduc a moltes persones dintre meu, les persones que em conformen, que em guien i il.luminen el camí.
Per davant una feina, una tasca a fer amb la Fundació Laia Mendoza ( www.fundaciolaiamendoza.org ) i una mirada neta endavant lliure de expectatives carregoses, nomes la de fer quelcom positiu i començar a donar el molt que he rebut.
Alhora per davant algunes pors, però no limitadores, sinó que esperonen a superar-les i seguir fent passes endavant creixent per dintre.

En fi, serveixi aquesta entrada per començar a practicar al mon dels blogs que agraeixo molt a les persones que me'l van iniciar el estalviar-me una tasca que personalment se'm fa pesada.














I també per recomanar-vos fer la travessia en kayak de la Costa Brava de la que me'n torno a sentir molt orgullós desprès de 5 dies remant amb l'Andreu i veient-la amb una perspectiva totalment diferent!! queda pendent el tran St.Antoni-Blanes!!!!




[Photo]Fins aviat des de Vedanthangal

dimecres, 2 de juliol del 2008

L'India a Temps de Flors-G!


'be the change you want to see in the world'

Mahatma Gandhi

Fotos de la penya!