dijous, 25 de desembre de 2008

Nadal sense Nadal no és Nadal

Per una d’aquelles casualitats, i sobretot per una d’aquelles eleccions que no tens ni idea on et portaran, em trobo per primer cop lluny de casa en unes dates que son molt senyalades en el imaginari occidental i especialment en el de la mercadotècnia que ha aprés a jugar especialment bé amb els sentiments de les persones aprofitant uns suposats esdeveniments de fa més de dos mil·lennis i en els que cada cop menys gent hi creu, creant una conjunció entre en ‘oci’ i el ‘neg-oci’ ( la negació del oci, si, si, negoci es negar la que hauria de ser una primera realitat humana que hem oblidat de manera estúpida degut a la hyper-cyber velocitat en la que estem instal·lats ).

En fi... que aquí afortunadament no es celebra el nadal, malgrat que el mateix 25 es festa per allò de la solidaritat amb una minoria religiosa que en aquest poble no sembla tant minsa dons hi ha pessebres ‘sui generis’ i immensos estels il·luminats, instal·lats arreu, per així poder visualitzar ( juntament amb els altaveus a tot drap durant les seves celebracions ) la seva existència. ( però la meva queixa va contra els hindús, ja que des de el 15 de desembre i durant un mes que es quan arriba la festa de ‘Pongal’, fan anar la música del temple a ritme de discoteca eivissenca des de les 4 de la matinada i durant dues hores, el qual fa que fàcilment passis de la indiferència a un sentiment contra religiós motivat per la manca de son.

Tot i així sempre hi ha coses que et fan estar una mica aquí i allà, per tant sigui pels pessebres indis o per les trucades o mails –o aquest mateix post- pertinents que no fan que estimis més o menys als teus pel fet de ser-hi en aquestes ‘dades assenyalades’ ( un altre aprenentatge del estar lluny un temps, malgrat que acabes posant moltes altres coses a lloc ), però si que voldria fos la única concessió a un any diferent que ensenya m’està ensenyant molt ( i el que queda aquí i allà per aprendre ), com per exemple el valor de les coses petites i gratuïtes que tots tenim a l’abast malgrat obstinar-nos en no veure-les o be mercantilitzar-les per tal de que no ens faci por tenir-les fora de control o perdre-les.

I així és com també aquí ha arribat –de manera molt lleugera- l’esperit nadalenc que segurament us ha embolicat amb una certa melangia o tristor, o amb desitjos de canviar determinats costums o maneres de veure o plantejar les coses ( com he pogut llegir en algun mail o post molt proper ), tot i que son pensaments que possiblement acabin amb les festes.... llàstima!

Bé, desfogat i amb un somriure, us desitjo un bon nadal..!!! jajaja, que fals que soc!!

No, el que de tot cos us desitjo son unes bones festes !!

Petons i abrasades
















I com no pot haver-hi post sense foto... la del pessebre de Vedanthangal Kootroad, d’alguna de les ‘n’ esglésies cristianes del poble

diumenge, 21 de desembre de 2008

Tailàndia ( xevigoestothailand )

Uns murals descriptius....












Meravellos aeroport internacional!












Ja sabreu que vaig marxar uns dies a Tailàndia dons em caducava el visat per estar a l’Índia i em calia sortir del país a alguna banda mes o menys propera per renovar-lo,i de passada aprofitar per fer ‘vacances’ de la meva rutina a Vedanthangal, dons encara que no ho sembli l’excés de calma i lentitud arriba a estressar!!

Anava a un país completament desconegut per a mi, on com a molt m’influïen els topics sobre la boxa tailandesa i el turisme sexual, apart de la moguda política que em va retardar 24 hores el viatge degut a la ocupació pacífica dels aeroports de Bangkok per les forces de la oposició política.























Sense gaire més plans que la renovació del visat, arribo a un aeroport ultra-modern on ja es respirava un salt quàntic en quant a ... a TOT!! I després de passar el control d’immigració amb fotografia inclosa, arribo al gran luxe caòtic ordenat que es Bangkok, una ciutat de mes de set milions d’ànimes que li donaria cosses a les nostres arrogants i orgulloses ciutats europees en quant a netedat, modernitat i eficiència de molts de serveis.

Ja amb els primers contactes o coneixences locals s’intueix un canvi de registre en la gent, i m’adono que he passat de un país hinduista a un essencialment budista, i tot i no entendre els motius de fons, el somriure amable et rep a cada cantonada.

Aquí estaré com a casa!!



Una ma aixecada al cel...



















Un cop allotjat en un fantàstic ‘hostel’ ( suk11.com ) on tindria aigua calenta i un llit com cal, i situant-me en una ciutat capital de un país eminentment turístic ( el més del continent asiàtic ) on tot torna a resultar senzill ( comparat amb l’Índia ), em dedico a fer el turista passejant-me pels monuments que em deixen meravellat, deixant-me perdre pel mig del més gran xinatown fora de la Xina, agafant una barca pel riu que em porti allà on només arriben els locals i submergint-me en els atrafegats mercats locals on es troba de tot i més ( coses mai vistes que encara em pregunto que coi son! ), veient per arreu productes de marques ‘same, same, but diferent’ que son el paradís de les compres per aquells de pocs escrúpols, i voltant pels nombrosos centres comercials tant luxosos que farà vergonya entrar a l’Illa Diagonal.. i es que Bangkok és un GRAN mercat, el gran mercat del sud-est asiàtic!!

Em dedico també a menjar en les infinites paradetes mòbils que inunden els carrers a tota hora, menjar molta carn, la carn que no tinc a l’abast normalment, i altres àpats desconeguts que resulten deliciosos, especialment els ‘ped thai’, una mena de remenat l’ou, verdures i fideus, que inunda el meu paladar amb gustos que clamen gula!!.. i unes quantes cerveses i algun gintònic també cauen pel camí a les nits compartides amb altres hostes multinacionals del hostel on m’allotjo! :-)























Faig els tràmits pertinents i poso per atzar rumb al sud, dons les ganes de platja i aigua poden més que la cultura i la natura que m’ofereix el nord, tota manera estic segur que quelcom interessant trobaré pel camí dons em deixo aconsellar per la gent local i segueixo els instints encara que impliqui canviar el bitllet de tren tres cop en un mati!

Arribo a un port que em durà a una illa, Koh Tao, on suposo trobar calma, quietud, i on en realitat trobo un racó de món ple de bungalows i centres de submarinisme! Cal adaptar-se a les circumstàncies i malgrat els dubtes inicials, després de un parell de converses via Skype ( gran invent ) decideixo llençar-me a l’aigua ( per sota ). I quina bona elecció... el silenci per fi regna, la quietud, només la pròpia respiració et recorda que ets allà, dons extasiat per la vida que només s’havia pogut veure als documentals de ‘la 2’ tens la certesa que el món sec d’allà fora és ara molt insignificant.








































Dotze dies, set immersions ( alguna fins a 28 metres de fondària, molt a prop de taurons que no varem poder veure per lo tèrbol de l’aigua ) i un títol ‘PADI Open Water’ amb un monitor de Madrid, un bigoti perdut en una barberia xinesa, deliciosos àpats alguns d’ells desmesurats, banys en un mar tropical al desembre, un massatge tailandès, una miqueta de ‘shopping’ contingut, i una visita a una petita ciutat ( Petchburi) on vaig tornar a tocar una pilota de basquet... varen fer que es convertissin en unes veritables vacances.


Nyam, nyam.. menjant dols...














Tailàndia és també... ( Bangkok inclòs )

Per sobre de tot, Amabilitat i Somriures! Fent d’aquest un país on les coses funcionen, perfecte per perdre’s o bé on viure...
















En segon lloc, veneració per la figura del rei ( es tracta de una democràcia amb monarquia de manera similar a l’espanyola ), on a seva imatge es troba a qualsevol racó, i on l’admiració del seu poble es molt evident ( serà que es un bon rei... )















Budisme, molt present en els nombrosos monjos vestits de color safrà, i sobretot en el fantàstic caràcter de la gent de la qual te n’enamores ja només per la netedat de la seva mirada.























7 eleven.. infinits centres d’aquesta cadena de mini supermercats inunden els país fins al racó més verge!













Compra compra compra... un paradís per aquells que vulguin comprar el que sigui, dons aquí ho trobaran tot, sigui original o còpia, a bon preu!
















Turisme sexual ( aquest mereixeria un capítol apart i una discussió a fons sobre el tema

), que es fa evident en les nombroses parelles de home madur occidental amb noia tailandesa.
























Menjar a tota hora ( segons em van explicar, allà es normal fer un àpat a les 7 del mati, un altre a les 10, el dinar a les 13, picar quelcom a les 16, sopar sobre les 19 i re-picar mes coses a les 22 abans d’anar a dormir ) i sobretot a les parades del carrer.


Si, si, es de veritat... amb un reflectant a la cua!!














Un elefant que no vaig poder veure a la selva, convertit en taxi pel mig de Bangkok..



i un bigoti perdut pel cami...









Natura i vegetació, Silenci, platja, cultura, i tantes altres coses que es defineixen molt bé en la frase de ‘Amaizing Thailand’ que s’utilitza com a lema o reclam per difondre aquest país al món!!




Un lloc on tornar i quedar-se...

Per cert!! Bones festes a tots i totes.... aquí serà tot ben diferent!



dimecres, 17 de desembre de 2008

Posta de Sol ( una )

( post enllaunat, des de Tailandia, un pais que es mereix un bon post quan arribi )
Una posta de sol és quelcom tant vulgar com que passa cada dia de manera irremissible i sempre fa no fa a la mateixa hora, tornant-se així en quelcom quotidià al que acaben de no para mai atenció dons sabem que sigui com sigui demà n’hi haurà un altra.

I avui, gracies a un tall de llum al que tampoc paro atenció dons son coses que aquí passen també a diari, tot i que no sempre a la mateixa hora, he anat a fer un té i a llegir una mica de ‘Hombre lento’ de J.M. Coetzee (recomanable veu de la consciència de cadascú) mentre esperava el moment de tornar a casa una mica abans de fer-se fosc, per poder veure ( i que em vegin ) a la carretera.

I es així que agafant la bicicleta i després de poques pedalades, giro el meu cap a l’esquerra per esser, de manera inesperada, penetrat per la pura rutina i quotidianitat de la posta de sol a Vedanthangal.
La bellesa en estat pur apareix davant els meus ulls, nua, simple, contundent, indescriptible com ha de ser per poder-la denominar així.
Amb un núvol vertical que dibuixava una cara que també mirava la posta de sol amb una certa melancolia, i amb la tristor de saber que no la tornarà a veure, ni a veure’s.

Maleeixo el haver-me deixat la càmera de fotos, corro, accelero, vull arribar a casa per intentar capturar aquest instant ni que sigui amb una pobre instantània que aturi el temps en versió digital, però en només dues pedalades comprenc. M’aturo en sec i girant-me cap a ella, admiro els seus tons i les seves formes úniques, canviants, minvants potser si foscor és un no ser, però amb la grandesa de l’horitzó que mai acaba. Intentant, ara si, no ja convertir-la en una imatge, sinó en un sentiment, dons la primera es perdria en la memòria ( de l’ordinador ) mentre el segon es quelcom viu que roman per sempre dintre nostre.

Així es com trobo aquesta posta de sol, sense expectatives però no deixant de mirar arreu, deixant que em sorprenguin les petites grans coses, com la majoria de coses que ens passen cada dia per davant dels ulls.

I era un 18 de novembre qualsevol...


La brillantor del sol en qualsevol detall...

dilluns, 8 de desembre de 2008

Aigua I ( ‘Malai’, que seria ‘pluja forta’)


I'm singing in the rain...!










Després de mesos de sentir ‘Rain coming, rain coming’, per fi els podem donar la raó a la gent d’aquí dons els monsons, o si de cas el monsó en singular ja que els altres no els he vist ni viscut, ja es aquí!

Precedit de dies on la grisor s’entreveia no només al cel, sinó que es pressentia a les ànimes, tamisades ara per una electricitat punxant, i per un vent que confonia i desviava els pensaments més conspicus, apart de sacsejar branques i als nens petits, ara es deixa veure de la manera que tothom l’espera i el tem!

Escric això ( 28 de novembre) quan fa tres dies sencers que plou gairebé sense parar i la previsió apunta a pluges i vents per dies, potser setmanes, on el paisatge es transforma en quelcom a cops apocalíptic i d’altres en una visió pseudo veneciana segons com t’ho vulguis mirar, i es que el monsó, com qualsevol esdeveniment que ens afecti, te moltes cares.

sense paraules ni paraigues ( sota l'arbre )







La primera de elles, i més coneguda arreu, son els morts... a centenars els conten quan es tracta de monsons que afecten a alguna banda nord de l’Índia. Clar que aquí la orografia no convida a aquestes desfetes, ja que com diria My Fair Lady si aquesta pel·lícula s’hagués rodat aquí, ‘The rain in Tamil Nadu remains in the plane’ ( canvieu el Tamil Nadu per Spain i tindreu l’original de la meravellosa Audrey Hepburn que segurament mai va estar a Sevilla per observar el pur miracle de la pluja allà! ).

... tot i que alguna veu m’ha arribat que hi ha hagut morts a la costa, segurament degut més al temporal que no pas a la pluja!! O potser han estat els accidents de transit per augment de sinistralitat?? En fi... arreu couen faves!


paisatge quotidia






Un altre cara d’aquesta pluja, es un canvi radical del paisatge i de la temperatura... Parlar del paisatge es parlar de camps negats, d’illes vegetals al mig de marees marrons que es mouen sempre cap avall, i de carreteres que semblen rius a la que plou amb una mica d’intensitat.

En quant al paisatge humà, sembla que la hiper densificada població d’aquest país es redueixi dràsticament, i segurament les cases habitualment buides, s’omplen d’activitat quan l’aigua treu el nas, deixant l’exterior com un desert oceànic on nomes hi naveguen milers de granotes cantant victòria.

I sobre la temperatura... bé, una jaqueta lleugera o una tovallola per sobre l’espatlla ja n’hi ha prou pel vespres, però sobretot s’agraeix molt el poder dormir sense suar!


com arreu...









Paisatges de paraigües que es venen arreu i que si cal son reparats ‘in situ’, peus que normalment descalços, ara porten xancletes encara que sigui per enfonsar-se fins al genoll a les basses que ocupen mes superfície que la terra ferma, humitat que et fa sentir mes com si nedessis que no pas si caminessis, i que no deixa secar la roba i les sabates que abans tenies eixuts en poques hores... xop!!

Una petita prova de supervivència entre humitats que tot ho inunden, fantàstiques totes elles per la meva al·lèrgia! ( la previsió de pluges i de consum d’antihistamínics van paral·leles )


Cusir un paraigues per fer-hi mes forats?










I clar, aigua pel subsòl que per alguna banda es deu filtrar ( hi ha projectes per facilitar el filtratge dons la terra aquí es molt permeable ), ja que el que caigui ara i al llarg dels propers dos mesos, haurà de durar fins a l’arribada del proper monsó i que la sequera sigui mes suportable...


a sota hi ha una carretera!






Tot i així espero que un dia d’aquests surti un bon sol que em deixi rentar i estendre la roba que ja vaig curt de samarretes!

( acabat d'escriure el post, ja torna a lluir el sol que tant m'alimenta )

Salut ( des de Tailandia )

X

dimecres, 3 de desembre de 2008

La Lluna Reia

Feia uns dies que n’estava de neguitejat, i no era per la persistent pluja que queia des de feia una setmana, sinó per la situació política a Tailàndia. No era un neguit que m’impedís dormir, dons dins a cert punt els humans ens amollem a les circumstancies, sinó era més una mandra de tornar a buscar destinació, vol, allotjament, etc... i fins i tot una guia del país ( merci Ru i Anna ), tot plegat per poder renovar el visat de la India que se m’exhaureix en un parell de setmanes.

I es que ho tenia tot preparat per un viatge cap a Bangkok per realitzar aquest tràmit i de passada ‘fer un volt’ per aquelles contrades, però des de feia una setmana que els dos aeroports de la capital romanien ocupats per uns milers de persones enfundats en samarretes grogues ( ‘supporters’ del partit de la oposició, l’Aliança del Poble ), que reclamaven la dimissió del primer ministre del país sota la acusació de corrupció i frau.

Però que en sabem nosaltres de la política de Tailàndia que no vagi més enllà del que diuen al Telenotícies... o a la Lonely Planet..??

Total, que després de una colla de dies de consulta de noticies, trucades infructuoses a la companyia aèria per confirmar o cancel·lar el vol, i ja amb l’idea de buscar-me una nova destinació per realitzar el tràmit ( al Nepal carda molta rasca, a Sri Lanka hi ha un conflicte armat ... i em quedava Singapur sota l’advertència de que es tracta d’un lloc essencialment avorrit ), tenia prou clar que Tailàndia quedaria per millor moment.

Així tornava ahir al capvespre des de la oficina, i de sobte, mirant el cel d’un blau minvant que encara il·luminava el camí, vaig veure com lluna, creixent des de sota, dibuixava un immens somriure, el que juntament amb dos immensos estels que brillaven a deshora dels altres que encara no s’havien despertat, em mostraven tot un rostre feliç que deia moltes coses sense paraules.

( i sento no ser un mestre de la fotografia i no tenir l‘equip adient, però valguin aquestes paraules )


Reia...!! :)
















No es que cregui en els astres o en el destí de determinades menes, però avui, quan les noticies del mati seguien ocupades de desgracies i aeroports tancats, i parlava ja de Indonèsia com a possible destí, recordant la lluna somrient i fent una darrera consulta de les noticies ( quan funciona internet ), s’anunciava la dissolució del partit del govern per part del tribunal constitucional de Tailàndia, i amb la conseqüent reobertura dels aeroports, pel qual si tot va bé, dijous al matí marxaré una dotzena de dies cap allà, des de on penjaré un parell de post ‘enllaunats’ que ja tinc preparats.

I es que val la pena deixar-se somriure per la lluna i tornar-li tu també un bon somriure que ben segur t’agrairà quan et torni a veure... sigui a Tailàndia o a Malasia!!

( en principi des de Tailandia, encara que amb 1 dia de retard per marxar -pero amb un somriure-)




















Les coses belles cal tenir-les present i compartir-les, es tant fàcil i casi sempre gratis!!

Salut

X

dimarts, 25 de novembre de 2008

No quieres sopa? Pues toma, dos tazas!! ( hi ha fotos al final eh !)

Suposo que es degut en part a una certa saturació per la quantitat que n’he tingut els darrers anys, i també degut a la pèrdua de credibilitat de una formula que em sembla obsoleta, carrinclona, i que xerrica per arreu, que no m’agrada anar a casaments!

I el fet d’estar aquí era un avantatge per deslliurar-me’n d’algun d’aquests que hauria estat `políticament correcte´ anar-hi, però que en qualsevol cas no m’hauria vingut de gust ser-hi present, no per les persones que et conviden, sinó per tot l’embolcall de formes que el presideix per sobre de un fons que ja és més a criteri de cadascú.

I es així que queixant-me de la sopa, en els quatre mesos que porto aquí ja m´han convidat ( de fet he assistit ) a dos casaments...

Clar, un casament –i parlant només de unions ‘tradicionals’- uneix a un home i a una dona, que si bé allà on esteu es suposa que s’elegeixen de manera lliure, aquí les coses funcionen diferent, ja que si be hi ha els que anomenen ´love marriage’ ( i sobren explicacions ), la majoria dels casaments estan concertats entre les famílies, deixant poc marge de decisió als futurs contraents.

No us pretenc liar amb aquesta història ni encetar cap ‘foro’ de debat, i passo a relatar una de les experiències, ja que a la primera vaig arribar prou tard com per només fer-me la foto i gairebé marxar tot seguit!


Els nuvis a 'l'altar'











Resulta que es casaven en P.Anandan i la S.Aasha ( no se qui es el marit i qui la muller, però els he atorgat gènere segons apareixen a la invitació ), que de fet no se qui son, però un dia caminant per Kootroad en crida en Jay i en fa anar fins a la barberia del seu pare ( mai més torno a deixar que m’afaiti aquest tiu!!), i amb tres o quatre paraules en ‘tamglish’ entenc que volen que vagi al casament del que sentia parlar fa uns dies, i per tant em donen la invitació.

Qui es casa és el germanastre d’en Jay ( que es fill de la ‘shouting woman’ .. i fa honor al seu sobrenom! ), un fill de la primera dona del barber ( repeteixo, mai més ). Un personatge a qui mai he vist i a qui segurament mai tornaré a veure, però la condició d’estranger al poble fa que siguis objecte del desig per mostrar-te a les fotos del casament, i d’aquí el que et convidin....dic jo!!

La invitació ( curiosament en anglès.. deu quedar més ‘in’, o potser per que la núvia és d’un estat llunya on no parlen tamil, i per allò de trobar una llengua comuna... ) resa així:

Invitation

Sri Angalamman Thunai

Solicit your gracious present with

family and friends on the auspicious

occasion of my marriage

with

Selvi S. AASHA

( D/o. Shanmugan & Devika )

On Monday the 17th November 2008

Between 6-00 a.m. and 7-30 a.m.

At ‘Vedanthangal Society Hall’

Yours

P.ANANDAN. b.a.

i es que en llegir-la gairebé arrenco a correr tot pensant en la manera de saltar-me aquest casament, però em tenien encerclat entre la butaca de barber i el somriure d’en Jay que demanava que hi anés... i a sobre a les 6 del matí d’un dilluns!!

en fi, no vindrà pas d’una, com a l’altra vaig arribar tard veiem de que va això aqui!

Els casaments aquí es celebren en realitat unes setmanes o un més abans de la cerimònia, durant una ‘function’ on es reuneixen les famílies i amics ( també et conviden a això ) i es ‘negocia’ el ‘traspàs’ de la noia cap a la família del noi ( si, si, la famosa dot ), i on s’intercanvien regals, fruita i altres coses, en mig de una discussió que pot semblar molt ´calenta´, però que té més aire de comèdia dons les condicions reals ja estan pactades amb anterioritat.

Riiiiing.... sona el despertador a les 6 a.m., hem quedat per anar-hi vora les 6.30 dons segons sembla els casaments també van tard en aquest país. Em vesteixo tot de blanc amb la roba que em van regalar dos dies abans pel meu cumple ( quina sort i coincidència, malgrat que tot plegat em queda ‘just’ ), tot maleint els horaris estranys que posen aquests indis pels casaments i que m’han restat gairebé dues hores de son. L’Anna, que va arribar ahir i que també s’apunta al casament, s’està posant el ‘sharee’ a ca la Fatima, i amb el típic retard adicional, cap a les 7 anem cap al ´Vedanthangal Society Hall’. No arribem pas gaire tard dons la família del nuvi acaba de passar pel davant.

Darrera aquest nom s’amaga un edifici que qualificaríeu de ‘lamentable’ per l’estat de deixadesa, tot i que aquí és on es fan les reunions comunals ( 4 a l’any ) i que es lloga per aconteixements com aquest.


Musica en rigoros directe











Ja feia estona que sentia música, i el primer que trobo en entrar és una ‘banda’ de cinc personatges amb dos timbals i coses semblants als clarinets llargaruts, apart de un noiet que toca un minúsculs platets. El so es acceptable!!

A l’esquerra l’altar, fet per la ocasió amb una mena de teulat de fulles de palmera, i on asseguts a terra hi ha els nuvis envoltats de familiars i ves a saber qui...


Que macus tots plegats... i que baix el sostre!!











Ens criden ( com a elements exòtics que som ), per fer-nos la foto amb els nuvis mentre els fem entrega del nostre regal*. Merda, hem tornat a arribar tard!!

Poc després de les fotos oficials i d’aconseguir que algú en fes alguna amb la meva càmera, m’adono que no es pas tard que em arribat, sinó que les coses son així.

El casament és essencialment l’entrega dels regals, i alhora algú amb una certa pinta de saber-ne, va fent ofrenes voleiant petites espelmes, pintant la cara dels presents i posant joies als nuvis ( suposo que deuen ser regals o part de la dot ).


Algu deu fer de 'mossen', potser era aquest?



















Ja hem complert! Però fa molta calor a la sala, no és normal per aquesta hora del matí... i aquesta olor a fregit? En un dels extrems de la sala ( que no tindrà gaire més de 12x8 metres ) hi ha gent amb un foc de gas fregint una mena de brunyols que no son pas dolços, i tot acostant-me a la zona, just a fora estan cuinant els ‘idlis’ ( una mena de ‘flam’ fet de farina d’arròs i cigrons i cuit al vapor ) que ens serviran per esmorçar.



D'aqui venia la olor... a pocs metres de 'l'altar'




















i aixo son els 'idlis', de cent en cent!!











En diuen que pugem al terrat que és on han instal·lat la carpa ( segurament llogada per l’Abib –veure post sobre anar de compres a Vedanthangal ) i una mena de taules plegables i cadires de plàstic a ‘gogo’ per l’ocasió, ja hi ha gent esmorzant dons aquí és un ‘campi qui pugi’ i no s’espera a ningú per començar a menjar. Tots els llocs ocupats, però ràpidament ens fan lloc i ens posen al davant les tradicionals fulles de plataner que haurem de netejar nosaltres mateixos amb el got d’aigua ( que no penso beure, ves a saber que agafaria ) que també ens han servit els germans i familiars del nuvi.


Al teulat, qui arriba tard no te lloc! ( sota les carpes de l'Abib)












Arriba el ranxo, tenim tot allà mateix: un parell de ‘idlis’ amb sambar ( salsa feta a base de verdures, no gaire picant ‘thanks god’! ), un parell de cullerades de ‘pongal’ ( arròs mig gelatinós que no se que porta –apart de uns enormes grans de pebre-, però que està realment bó ) amb una salsa més picant ( que arracono ), un brunyol dels que fregien a baix ( i que inspecciono per comprovar que no duu xili ), un plàtan ( part de tots els rituals d’aquí ) i una cullerada de una pasta ataronjada que se que es tracta de ‘les postres’


i aixo era l'esmorsar...












Hem menjat i raonablement tips, l’únic que resta és rentar-se la mà dreta amb una mica d’aigua que hi ha en un pot, tot vessant-la per darrera el ‘Vedanthangal Society Hall’ i agafar la bici per anar cap a la feina, que son les 8.20 i em vull canviar de roba no sigui que trenqui els pantalons que constato van massa justos!!

* el regal va consistir en alguns centenars de rupies ( i se que era molt generós per la mitjana ), afegint-hi una moneda de 1 rúpia dons em van dir que era tradició per portar sort.

* ah si... aquest es un casament hindú...! com seran els altres?

* Aquest és un casament de gent amb pocs recursos, n’hi ha d’altres que durant la nit anterior ( de diumenge a dilluns ) fan gresca i xerinol.la i uns àpats consistents i moltes altres coses que per ara no acabo de tenir ganes de descobrir.


i nyam nyam...!! que hi ha gana!



















Salut

dimarts, 18 de novembre de 2008

Comprar ( a Vedanthangal )

Avui anem de compres –de queviures- per Vedanthangal...

Clar, us preguntareu que coi he de comprar jo aquí si ja tenim els àpats resolts anant a ca la Fàtima!! ( el dia que ho pengi tindreu més detalls, però ja l’he esmentat anteriorment ).

Primer de tot, i gairebé sense excepció, cada dia que estic a Vedanthangal just abans d’anar a dinar fem una passada per una de les dues botigues de Kootroad ( l’encreuament de camins a tocar d’on dormo ) per buscar un ‘cool drink’ i així acompanyar-nos de quelcom fresc amb que alleugerir la calor que segueix asfixiant-me dia a dia. I també allò que trobi per poder esmorzar ( llet en pols, algunes galetes, sucre, sobres de cafè i si n’hi ha, una mena de pa anglès del que mai compraries allà ), dons aquest àpat està decidit des de el principi que ‘ja no toca’ això de menjar arròs tres cops per dia! ( també podríem esmorzar ‘idli’ – una massa a base de arròs i cigrons molts i cuits al vapor- a casa la Fátima )

Resulta que es en aquest encreuament on hi ha les esmentades botigues que anomenaré com la botiga de l’Abib i la de l’Edwin, malgrat que repartides per arreu del poble hi ha un munt de paradetes on venen apart del que anomenaria ‘xuxes’ ( que aquí mai son dolces, sinó una mena de refregits amb moltes espècies ) i alguna xorradeta més que també es troba a les anteriors, però on no disposen de nevera, i estan més lluny, pel qual fotut!!

Primer us parlo dels dos botiguers! L’Abib i l’Edwin


Aquesta es la botiga de l'Abib












L’Abib es musulmà, tot i que sembla no importar-li gaire quan hem compartit unes cerveses ( nosaltres les comprem i ells ens les refreda ) i algun ‘piti’ un parell de cops, quan ja ha tancat la botiga cap allà les 9 del vespre ( i això que solen obrir abans de les 6 del matí ), al darrere de casa seva tot intentant-nos comunicar en un anglès d’accent indi més carregat de bones intencions que de resultats. L’Abib està casat amb una dona que mai és a casa ( les ‘males’ llengües –que n’hi ha moltes- parlen de que es dedica a l’ofici aquell tant antic, però no pas al poble... ) i te una filla de 11 anys que és el centre de la seva vida, malgrat que la te estudiant bastant lluny de Vedanthangal i només la veu un cop cada dos o tres mesos ( imagineu el nivell de l’educació al poble ), pel qual la seva vida es treballar, treballar i treballar.

Apart de la botiga, l’Abib lloga tot el material necessari ( des de les cadires i taules, els tendals, les olles per prepara l’arròs per la gentada que sigui... plats i coberts no per que no s’utilitzen ) per les ‘functions’ ( son qualsevol mena de celebració –no els falten excuses per fer-ne, si de cas calers-, des de una inaguració de una casa, un prometatge, un naixement, ... on es convida a veins, familiars, etc... i es apart de un ritual adient per cada cas, es prepara un dinar on no hi falta l’arròs ‘biriany’, algun plàtan i si hi ha sort alguna peça dolça. Ah, i m’oblidava de un parell de plataners situats a l’entrada del lloc en qüestió ). Em sembla que els calers de veritat els fa amb aquesta part del negoci, ja que s’ha comprat una furgoneta per dur tot el material –el transport es paga apart-, i si que te una persona llogada per aquesta feina –no fos cas que hagués de tancar la botiga!!-.

L’Abib sempre diu que per dur la seva botiga caldria ser tres persones, però noi, sembla que no es decideix a llogar a ningú. Serà per això que es dels tius amb calers del poble?

Ca els Edwin ( com a 'Dallas' )












L’altra botiga amb nevera és la de l’Edwin, que de fet es el nom de un dels tres germans, cristians en aquest cas ( perquè serà que els comerciants als que els va bé en aquest poble no son pas hindús? ), i que a diferencia de l’Abib, van arribar al poble fa poc més de 4 anys, i poc a poquet ( això en ho va explicar el dia que ens va convidar a la nova casa –definible allà on esteu potser com a neo-kitsch?- ) varen anar guanyant quota de mercat, fins al punt que avui en dia tenen la botiga amb més activitat del poble.

Aquesta botiga es petita, molt petita, tant que jo toco el sostre en gairebé tota l’àrea, i on no puc estendre els braços sense gairebé tocar a banda i banda (exagerant una miqueta, però poc) i fa una calor espantosa dons el sostre ‘d’uralita’ fa una perfecte funció de forn – una altra cosa que em sembla que no hi ha al poble- .

Aquí s’hi amunteguen tota mena de productes del dia a dia, des de verdures – poc variades, petites i lletges-, enormes sacs d’arròs –d’unes quantes varietats, això si - que es ven a granel com gairebé tot. També és aquí on hi ha l’únic telèfon del poble des de el que es poden fer trucades internacionals, tot i que es pot passar una bona colla de dies sense funcionar, apart de tres telèfons públics més, dons us sorprendríeu de la afició dels indis a parlar per telèfon!!

Ah, son els únics que quan és temporada ( i ara malgrat fer calor, diuen que ja no n’és ), tenen gelats!!















Deixeu-me ara que us comenti sense particularitzar de quina botiga es tracta de cosetes que em semblen prou sorprenents quan t’acostes als taulells d’aquestes ‘botigues’:

Aquí gairebé tot es ven o a granel o en paquetets mono-dosi ( tant sigui xampú com cafè, per tal de aconseguir un preu molt baix i facilitar el consum ( i de passada no se’t fan malbé les coses ). Llàstima que pràcticament tots els envasos acaben directament a terra.... Tal és el tema que fins i tot les cigarretes ( o una varietat local feta a ma anomenades ‘Biri’, 24 unitats x 6 Rupies ) es venen unitàriament, i fins i tot et deixen els mistos per encendre’ls. Hi ha coses molt ‘estranyes’ que venen a les botigues, tals com unes fulles acabades de collir on desprès hi posen una mena de gra i un polsim de gust indescriptiblement fort, per mastegar-ho després tot plegat durant hores i hores, deixant-los-hi les dents d’un vermell sang que fa esgarrifar!!

Clar, i aquestes botigues amb nevera son els nostres proveïdors de ‘cool drinks’ ( per exemple una beguda imperialista de 200ml en ampolla de litre son 8 Rs, i en plàstic de 600ml son 20 Rs, però per qüestions mediambientals gairebé sempre trio la retornable de vidre ), que es tornen quasi una necessitat per no morir de calor la majoria dels dies.

Ah, i que no m’oblidi de les galetes, especialment les de coco ( 1u, 1Rs ), que son les meves postres preferides per després de sopar, ja que això de sopar a les 8 del vespre en deixa amb gana en un tres i no res.

Un dels productes estrella es la venda de targes de recàrrega pel telèfon mòbil, ja que pràcticament tothom té mòbil i es fa servir una barbaritat mercè a unes tarifes baixíssimes ( 1 minut costa 1 Rupia ). Mai m’hauria pensat que aquest país estigues tant ‘mobilitzat’, però quan veus les extensions i les infraestructures, entens que aquest és un element molt democratitzant!

Si hi ha una cosa que em toca molt els col.. els nassos, és que en aquestes botigues sembla que no hi ha torn d’espera, i qualsevol desgraciat que arribi, s’acosta per darrera i demana al taulell passan-te el braç pels morrus amb els calers preparats per el que sigui que demani, com si tu no hi fossis.. però ara ja no em deixo prendre el lloc.. serà que soc petit jo!!

Tot i que val a dir que la nostra posició de euros amb potes ens obre camí, i molts cops el mateix botiguer et pregunta que vols per davant d’altres persones que ja hi eren.. i aquí hi entra el bon fer de dir que m’espero fins que em toqui.. a veure si n’aprenen caram!!


'Manda Guevos'


















Però no penseu que aquests son els únics negocis o botigues del poble, disposem també de 3 carnisseries ( només pollastre quan n´hi ha ), tres barbers on rasurar-te si no et fa por deixar-t’hi la pell també, una peixateria ambulant ( quan apareix... tot i que des de el primer dia que ho vaig veue, vaig decidir no menjar peix durant la meva estada ), 4 o 5 llocs on arreglar-te la bici, alguna botigueta de noseque ( diuen que polseres i tal... tot i que mai hi he anat ) i 4 llocs on esmorzar ( arreu amb el mateix menú.. ‘idli amb sambar’ ), una parell de llocs on nomes pots comprar els preuats sacs de ciment ( 1 sac de 50 Kg son 280 Rs ).. i si vols comprar llet, més val que vagis a la parada del bus abans de que el de les 7am se la porti tota, ja que malgrat que hi ha moltes vaques, la llet natural ( en pols si que n’hi ha ) brilla per la seva absència, excepte si vas a fer un té a qualsevol racó.


'La Pollera' ( ulls als gossos del darrera )












I si no n’hi ha prou amb tot això, cada dia podreu trobar en qualsevol racó o camí, una legió de venedors que amb les seves bicicletes o motos carregades fins a d’infinit, t’ofereixen tota mena de productes que pots trobar a les botigues o ‘d’importació’ des de la ciutat més propera, tals com teles, catifes, pots per l’aigua, cadires, .. i ves a saber que més!!!


En Hussein va de ruta...













Pots amb els pots?












I per tal que no falti, cada dia al davant de casa en horari de mati i de vespre, el mercat il.legal de l’alcohol, en uns sobrets similars als paquets monodosi d’aigua, que per 10 Rs et prometen la ressaca més terrible. Es impressionant la legió de ‘drinking men’ ( van ‘bufats’ tant a les 9 del matí com a les 9 del vespre ) que desfilen cap a la moto que s’atura davant el nostre portal . I es que a la India l’alcohol no és il·legal, però està molt mal vist el seu consum i per això a les botigues on es ven, hi tenen una mena de ‘reservat’ per fer el consum a l’instant.. que després els vegin borratxos pel carrer sembla que ja no importa gaire!!





















Ps: fa no res he descobert un lloc on tenen llet fresca, envasada i pasteuritzada.. per tant! uns tercera botiga amb nevera al poble!!

Un dia us posare una llista de preus de coses d'aqui...

Salut